Un helicòpter de l'Exèrcit espanyol llança bengales antimíssils durant el viatge de tornada de Qala-i-Now, dimecres.

Text: Marc Marginedas     Foto: Sergio Caro

Tot just posar el peu a la pista d'aterratge de Qala-i-Now, una petita població de 17.000 habitants, cases de tova i carrers sense asfaltar, es constata que avui l'Afganistan són dos països en un: el primer, el de les províncies del nord, de majoria tadjik o uzbeka i al.lèrgiques de manera majoritària als talibans. Aquí, les tropes estrangeres mantenen bones relacions amb els locals i la reconstrucció avança al ritme que imposa el país occidental que està a càrrec de la tasca. El segon Afganistan es troba al sud, concretament a Nimroz, Helmand, Kandahar o fins i tot Farah, habitades per paixtus que simpatitzen amb els talibans, on es desenvolupa el gruix de les hostilitats i on, segons recollien els despatxos d'agència, les forces dels Estats Units havien provocat dimarts l'enèsima massacre de civils, al matar 21 dones i nens.

Espanya s'ha instal.lat al relativament pacífic nord. Relativament perquè aquí, qui més qui menys posseeix una arma i a més està disposat a fer-la servir. Badghis, la segona província afganesa més pobra, és on els espanyols despleguen els seus bons oficis humanitaris, aplicant el principi que en un lloc com l'Afganistan, per poder vèncer, primer s'ha de convèncer.

A Badghis veiem escenes impensables en altres regions d'aquest país centreasiàtic: cooperants que s'endinsen en burro pels impracticables camins de la província; membres de la governamental Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) que desenvolupen la seva tasca sense una asfixiant escorta al darrere o militars espanyols que se salten les normes i es passegen per Qala-i-Now sense casc, cosa que els ha valgut, segons admeten, alguna reprimenda.

Atmosfera envejable

En aquesta envejable atmosfera per a molts altres països presents a l'Afganistan, Espanya ha pogut posar el peu a l'accelerador, i els resultats en aquests moments ja es perceben. El pavelló maternoinfantil de l'hospital provincial --"un hospital només perquè estava escrit al cartell a la porta", ironitza Luis de la Fuente, responsable del programa de salut de l'AECI-- fa olor de pintura fresca, i la seva construcció ja està pràcticament finalitzada.

Quan s'inauguri, solucionarà una de les discriminacions provincials més feridores, on un de cada sis naixements acaba amb la mort de la mare o del nen. El centre sanitari més important dedicava a aquest col.lectiu només el 15% del seu espai, amb un índex d'ocupació de llits del 160%, (o, el que és el mateix, més d'una mare o nen per llit).

La sala de radiació de l'hospital ja no s'assemblarà a "una gruta", amb un vetust aparell de rajos X rus més propi "de l'era de Lenin" que del segle XXI, segueix ironitzant De la Fuente.

Comptarà amb un dels millors equips de radiologia del país, i això farà d'aquest apartat racó rural l'enveja de Herat, la gran ciutat de l'oest, a 160 quilòmetres de distància. Pot passar que fins i tot molts urbanites de Herat, segons aventuren alguns cooperants espanyols, prefereixin venir aquí a tractar-se quan s'acabi la reconstrucció de la carretera cap al sud, que reduirà substancialment en temps un trajecte per al qual abans s'havien d'invertir vuit hores.

A Badghis diem adéu als espanyols. El nostre pròxim objectiu, sempre que l'actualitat ens ho permeti, serà acostar-nos al combustible que manté viva la guerra a l'Afganistan: el cultiu d'opi.