Clavar una puntada de peu al cul nord-americà alimenta l'orgull del poble vietnamita, que aquesta setmana encara repartia medalles als màrtirs. En l'escala meritòria bel·licosocial, el soterrani l'ocupen les llavors de l'enemic, els bui doi o fills de les escombraries, condemnats pels seus ulls blaus, cabells arrissats o pell fosca.

El 1969 van coincidir al Vietnam més de mig milió de soldats nord-americans, amb dòlars frescos com a esquer per a les empobrides dones locals. Quan l'últim dels seus helicòpters va sortir el 1975 de Saigon (avui Ho Chi Minh), enrere quedaven uns 50.000 fills. Han superat la trentena i segueixen lligats a una vida miserable. En una societat tan tradicional, l'absència de pare priva d'estatus. A més, el mestissatge sempre ha estat oprobiós aquí: fins i tot les bellíssimes filles de l'anterior ocupació francesa van ser menyspreades.

La Xina ha tret la corneta després d'un reportatge de la CBS sobre Guiyu, el cementiri d'ordinadors més gran del món i probablement la calamitat mediambiental nacional més important, que no és poca cosa.

Ha estat des del diari China Daily. Els dirigents de Guiyu asseguren que lo que hi apareix ni tan sols és Guiyu, sinó Puning, un altre abocador electrònic. És factible que no sigui Guiyu: ja fa temps que els estrangers només hi poden entrar amb un permís especial. Els periodistes estan molt mal vistos per la població, la veu de la seva presència corre de pressa i més d'un ha hagut de marxar a corre-cuita. Es fa difícil creure que una càmera de televisió passi desapercebuda. La premsa escrita ho té més fàcil, n'hi ha prou de fingir ser compradors potencials.

Encara hi ha més coses, tot un catàleg de negacions i desmentiments. Prometen que les pràctiques més aberrants, com l'ús d'àcids amb les mans nues per extreure ínfimes quantitats d'or, estan en desús des del 2005. Bé, el 2007 no ho estaven, així que no hi ha motiu per pensar que ho estiguin avui. Encara llavors la família s'ajuntava per desmuntar els ordinadors davant de la televisió, a la sala mateix.

Va ser un altre reportatge televisiu el que va destapar Guiyu el 2000 i va obligar els seus dirigents a rentar-li la cara, almenys la mediàtica. Els avanços són innegables, però disten dels publicitats. Guiyu no té solució perquè ningú la pretén: els dirigents presenten balanços econòmics impecables a Pequín, els locals  gestionen negocis de reciclatge que atrauen emigrants de tot el país, i Occident té un altre abocador on, sempre amb suborns, es pot desembarassar de les seves deixalles més contaminants.

És probable que les televisions hagin de filmar altres aberracions mediambientals anàlogues a Guiyu però que no són Guiyu. Però això no en netejarà l'aire ni els rius.

Corea del Nord ha trigat més a aconseguir una pizza margarida o uns espaguetis a la putanesca decents que un arsenal atòmic. Després de més d'una dècada de penes i amargures, Kim Jong Il ja compta amb el seu primer restaurant italià, obert a Pyongyang. El dictador d'un dels països més pobres del món i castigat per freqüents fams sosté que "el poble ha de tenir la possibilitat de tastar els plats mundials més famosos". Ho ha revelat Kim Sang Soon, cap del restaurant, al diari Choson Sinbo, amb base a Tòquio i habitual portaveu del règim.

La crònica té un caire triomfalista. El restaurant disfruta de plens habituals des que va obrir al desembre. "Sabia per la televisió que la pizza i la pasta són molt cèlebres, però és la primera vegada que els tasto. Tenen un sabor únic", declara Jung Un-Suk. El restaurant importa farina, blat, mantega i formatge d'Itàlia. Nou dels 24 milions de nord-coreans han patit aquest hivern greus escassetats alimentàries, segons el Programa d'Aliments de l'ONU, però l'extens cos de funcionaris són ben tractats pel règim.

La pizza era un vell somni de Kim. Ermanno Furlanis, un xef italià, va ser contractat el 1997 per alliçonar els seus col·legues nord-coreans. Furlanis va explicar la història anys després. Va passar per raigs X, escàners cerebrals, anàlisis de sang i orina. Ja a Pyongyang, va ser reclòs en un palau abans de ser traslladat a una base naval, segellada com un fortí, que s'usaria també de taller culinari. Els seus col·legues ho apuntaven tot febrilment, fins i tot li van preguntar pel nombre d'olives que requeria cada pizza i la distància exacta entre elles.

L'assumpte devia ser important perquè va merèixer la visita de Kim. "No estic en posició de dir si realment era ell. Però el nostre xef, que no té raons per mentir, es va quedar diversos minuts sense paraules. Va dir sentir-se com si hagués vist Déu, i encara l'envejo per aquesta experiència", explica Furlanis.

L'empresa va fracassar. Segons Kim, els esforços durant una dècada d'assolir la pizza perfecta no havien estat més que "proves i errors". Així que recentment va enviar els seus cuiners a Roma i Nàpols a aprendre sobre el terreny.

L'obertura del restaurant apuntala la reputació de Kim de refinat gurmet. Kenji Fujimoto, el seu xef personal durant 13 anys, va revelar en un llibre els seus viatges per buscar caviar iranià, melons xinesos, papaia tailandesa, cervesa txeca o peix japonès. Se sap que li agrada la sopa d'aleta de tauró i només beu el conyac francès més selecte. En un viatge en el seu tren privat per Rússia es feia proveir de llagostes vives en cada parada. Només les dones poden seleccionar un per un els grans d'arròs més perfectes per a ell.

En la caricatura de Kim tampoc sol faltar el seu ridícul tupè, les alces a les sabates i les addiccions a l'alcohol i al sexe. Poc més se sap. Aquest pueril retrat certifica el continuat fracàs dels serveis d'espionatge nord-americà, sud-coreà i japonès per endinsar-se en el país més hermètic del món. La mort de Kim es deu haver anunciat una vintena de vegades en els últims anys, per atacs al cor o cerebrals, atemptats o accidents de cotxe. Va morir per última vegada a l'agost. President d'un dels països més pobres del món, ha arrossegat els Estats Units a la taula de negociacions, imposant calendari i condicions, mentre altres dirigents de l'Eix del Mal ja han estat executats. No està malament per al bufó del tupè.

Escoltava Zhong i recordava un estudi recent sobre opinió global. Consisteix a preguntar a gent de tot el món la seva opinió sobre països. La Xina ha baixat: els que en tenen una imatge negativa passen del 33% al 39%. Repassem el més important que va passar a la Xina l'any passat: uns Jocs Olímpics exitosos i un terratrèmol. Són reaccions elementals de la psique humana l'empatia i la llàstima pels que pateixen, persones o països. Fins als més furibunds antiamericanistes es van concedir un descans després dels 3.000 morts de l'11-S. Els gairebé 100.000 xinesos morts a Sichuan són molt patiment.

Estats Units ha pujat: els que el veuen de forma positiva passen del 35% al 40%. El més ressenyable que va fer Estats Units l'any passat va ser crear i estendre globalment la pitjor crisi econòmica del segle. Des de les anàlisis més saberudes fins a l'aclaridora teoria ninja assenyalen a les celebèrrimes hipoteques subprime com el germen. Els va sortir barat, sembla.

Escoltava Zhong i em preguntava en quin soterrani de l'opinió global estaria avui la Xina si la crisi fos cosa seva, si els milions d'aturats a tot el món fossin cosa seva, fins a quin punt maleirien la Xina i totes les seves dinasties, quins límits hauria assolit la sinofòbia.

Els mitjans de comunicació occidentals formen l'opinió global. No és caure en l'antiamericanisme recordar que a Occident només viu el 20% de la població mundial. Fugir del meliquisme és difícil. Però ho hem d'intentar.

Una furgoneta disminueix el pas i una vintena d'homes s'abalancen subjectant un paper sobre el qual han escrit la seva especialitat: lampista, pintor, paleta, o qualsevol nyap en general. Tres són elegits a dit i pugen. El procés és ràpid i civilitzat. La resta torna a la partida de cartes o la tertúlia al pont de Liu Li, sobre un dels diversos cinturons de circumval·lació de Pequín. L'escena cada vegada es repeteix amb menys freqüència. "Fa tres mesos que no em surt res", lamenta Zhong Dong Liang, mentre reparteix cartes.

Els gairebé 3.000 delegats xinesos que aquests dies es reuneixen a l'Assemblea Nacional Popular tenen com a prioritat trobar solucions a l'atur, un problema nou aquí. El tradicional model de fàbrica del món, que donava feina als emigrants rurals a les riques províncies costaneres, se n'ha anat en orris per la crisi global. Més de 20 milions d'emigrants han perdut la feina i han hagut de tornar a casa seva. Ni tan sols és possible tornar a treballar el camp, castigat per la pitjor sequera en mig segle. Altres s'han quedat.

"Vaig venir a Pequín fa cinc anys i no hi va faltar mai feina. Fins i tot podíem elegir. Els mesos previs als Jocs Olímpics van ser els millors. El Govern ens pagava 3.000 iuans al mes per aixecar la Vil·la. Però després dels Jocs, tot es va parar de cop i volta. Aquí ningú construeix res", diu Zhong, de 40 anys i oriünd de la província de Shandong.

Fins la setmana passada, l'afluència al pont era cada dia més gran. Llavors la policia en va ordenar la dissolució, en un dels habituals maquillatges previs als grans conclaves polítics. Zhong i companyia comparteixen la tipologia de l'emigrant, roba ocre i antiga, ciutadans de segona al seu propi país. Els més afortunats dormen en una de tantes pensions; la resta, a l'estació de tren pròxima.

A Zhong se'l veu raonablement tranquil. Els seus estalvis li permeten sobreviure a dos anys durs, calcula. Tampoc sembla nerviós el seu company Han Zhen Shan, de 40 anys. El tancament de la fàbrica de components de televisors li va donar una compensació de 20.000 iuans, que encara estira. No tenen pensió de desocupació ni cobertura sanitària, com cap dels companys del pont. Els xinesos tenen una de les taxes d'estalvi més altes del món, sempre pensant en els dies difícils. Passa que la remuntada econòmica passa per estimular el consum intern, i això xoca contra una mentalitat mil·lenària. Mentre les cobertures socials siguin tan precàries, la missió és quimèrica. "¿Com vol que gastem els escassos iuans que hem aconseguit? Hem de ser previsors, sempre m'ho va dir la meva mare", diu Zhong.

Preguntats per la crisi, sostenen que és un fenomen global que el Govern xinès s'està esforçant a solucionar. Pequín va aprovar al novembre un paquet d'estímul de més de 400 mil milions d'euros, aplaudit per experts de tot el món. "En els últims mesos han dictat un munt de mesures. Per exemple, ens van pagar el viatge de tren per Any Nou perquè visitéssim les nostres famílies. Hem de ser pacients", sosté Han.

Algunes veus, sempre foranes, anticipen un panorama de caos, revolucions i caiguda del règim si l'atur continua. Qualsevol treball de camp desmenteix un clima revolucionari, fins i tot entre els desheretats. La confiança dels xinesos en la faceta econòmica del seu Govern és monolítica, després de trenta anys de miracle econòmic.

Posats a buscar culpables, miren als Estats Units. "Ells van començar la crisi. Van tenir un problema, crec que amb hipoteques. Es va fer gran i més gran i va encomanar a tot el món. Això de l'economia lliure és una tonteria. Si tenen un problema, el Govern no pot intervenir. El model xinès és millor. Si hi ha un problema, el nostre Govern ho arregla en un moment", considera Han.

No hi ha hagut dia més joiós a la capital de la mil·lenària Cambodja que aquell 17 d'abril de 1975. Les cròniques de l'època parlen d'una multitud aclamant l'entrada victoriosa a Phnom Penh de milers de soldats, majoritàriament adolescents, vestits d'un rigorós negre matisat per un mocador vermell. Era el final de l'infern, van pensar. El final d'una guerra civil de cinc anys que va deixar un milió de morts, del contumaç bombardeig nord-americà. Es van equivocar: l'infern acabava de començar. En els següents tres anys, vuit mesos i 21 dies, uns dos milions de cambodjans, sobre un total de set, van morir executats, per fam, esgotament o malalties. Gairebé 30 anys després, els khmers rojos s'asseuen per fi al banc dels acusats.

Les sirenes van sonar poques hores després d'aquella entrada victoriosa, ordenant l'immediat desallotjament de la ciutat. Van sortir vells i joves, rics i captaires, sans i malalts. Els incapaços de seguir el pas van ser tirotejats. Era el primer pas en el paradís agrari, consistent a tornar el país a l'edat de pedra. Va quedar abolida la moneda, la religió i la família. Tot pertanyia a l'Estat. Es fomentava la delació i l'assassinat entre familiars com a mostra d'obediència. Va ser l'experiment d'enginyeria social més extrem de la història, que va superar de llarg la Revolució Cultural maoista de la Xina.

Avui les ferides són evidents. És difícil trobar algú més gran de 40 anys que no perdés diversos familiars. Un estudi recent revelava que el 93% dels que van viure aquells dies se senten víctimes, i que el 90% volen veure els khmers condemnats. Però el mateix estudi indica que el 85% dels cambodjans ignoren o tenen escàs coneixement del judici. És habitual a l'Àsia que el dia a dia exigeixi totes les energies i forci l'oblit del passat. El 80% dels nascuts després del règim de Pol Pot ignoren els seus crims.

La història d'Ing Mei és habitual. El seu pecat va ser ser fill d'un empresari. Va perdre el seu pare i dos germans petits en una presó. "Un guàrdia els va agafar per les cames i els va tirar a la fossa comuna. Ens donaven cada dia dos bols de sopa amb uns quants grans d'arròs. Ens menjàvem les granotes i les rates vives que agafàvem i llepàvem la sang de terra perquè no ens descobrissin. A un el van matar per robar un plàtan. Eren addictes a matar. Quan s'avorrien, venien a la cel·la i en triaven uns quants entre rialles. El dia perfecte era quan s'oblidaven de torturar-te: el dedicaves completament a recollir merdes de vaca amb la mà", relata Mei.

Kaing Guek Eav, el camarada Duch, és el primer khmer que serà jutjat per crims de guerra i contra la humanitat. Va dirigir l'S-21 o Tuol Sleng, el principal centre de tortura. Els supervivents han confirmat a aquest diari que mai va matar amb les seves pròpies mans, però que li costava poquíssim ordenar-ho als seus guardes. És l'únic responsable khmer que ha reconegut la seva culpabilitat. Els altres quatre que seran jutjats a continuació han negat que sabessin de tortures i execucions. Són Nuon Chea, mà dreta de Pol Pot, Ieng Sary, ministre d'Afers Estrangers, la seva dona i ministra d'Afers Socials, Ieng Thirit, i Khieu Samphan, president del règim de Kamputxea Democràtica.

La màxima pena aplicable és la cadena perpètua. Els acusats són, majoritàriament, octogenaris, així que no sembla excessiva. "No, no és gaire, però és el màxim a què podem aspirar. Vull que els assassins de la meva família morin a la presó. Ja em vaig deprimir quan Pol Pot va morir lliure", diu Ing.

La bogeria dels khmers rojos s'acostuma explicar amb xifres: dos milions de cambodjans morts sobre una població total de set, una proporció superior a un de cada tres. És un cas únic a la Història d'autogenocidi, aconseguit en tot just quatre anys (1975-1979). També ajuden a comprendre-la els gestos: convertir una escola en l'implacable camp de tortura S-21 certifica el seu menyspreu a l'ensenyament. L'execució d'aquesta demencial reforma agrària que va idear Pol Pot a la Sorbona de París requeria un Exèrcit de milers de joves analfabets i modelables. Però comprendre el que van ser aquells quatre anys exigeix visitar aquella escola, avui Museu dels Crims Genocides, mirar les fotografies que els khmers prenien dels seus presoners abans d'executar-los, posar cara a aquelles xifres.

El director d'aquella escola, Kan Kenglev, àlies Duch, serà jutjat aquest dimarts per un tribunal a Phnom Penh, capital de Cambodja. L'antic professor de Matemàtiques és el primer khmer que seurà en un banc dels acusats. La justícia arriba tard i malament: 30 vergonyosos anys després de la invasió vietnamita que els va tornar a la jungla i a penes cinc encausats. Pol Pot i Ta Mok, àlies el Carnisser, van morir al llit fa anys. La tortura és evident en molts dels fotografiats. Uns miren sorpresos: pagesos en la seva majoria, era la primera vegada que veien una càmera de fotos. En alguns encara s'hi veu por; en altres, només la calma després de la derrota assumida. El dit d'un guàrdia es cola en alguns retrats pressionant l'estern per forçar-li un somriure a la víctima. Una bella dona plora amb el seu fill a la falda: esposa d'un dirigent khmer caigut en desgràcia, sap el que segueix a la foto.

Els presoners patien un procés de despersonalització. No tenien nom, només eren números que els eren adjudicats a l'entrada. Als que arribaven despullats se'ls clavava amb un imperdible a la pell. També se'ls informava del decàleg que regia a la presó. El punt cinc els prohibia cridar quan els apliquessin electroxocs. Demanar permís era obligatori fins i tot per moure una cama entumida. En cada aula s'amuntegaven una cinquantena de presoners, subjectats amb grillons i amb la prohibició de parlar. Si un sentia necessitats fisiològiques li havien de passar en cadena una llauna d'oli que després recorria el sentit invers.

Sí que podien sentir els crits dels torturats al pati, on unes barres paral·leles de gimnàstica servien de poltre de tortura. Quan el presoner perdia el sentit, era reanimat enfonsant-li el cap en una galleda amb aigües fecals. Ho resumia un cartell: Si mors, no perdem res. Si vius, no guanyem res. "El pitjor era quan se n'emportaven un per interrogar-lo i tornava hores després sense ungles. Ja sabies el que et podia passar a tu. Venien cinc vegades al dia. Estaves descentrat tota l'estona. Els pitjors eren els més joves, alguns de 10 anys. Els rentaven el cervell, els entrenaven per a la crueltat. Molts disfrutaven". Ho explica Chom Mey, de 78 anys, un dels set supervivents dels 20.000 presoners que van trepitjar S-21.

La finalitat dels interrogatoris era descobrir traïdors a la pàtria. A la pràctica, les respostes importaven poc. Com va confessar recentment Duch, no hi havia cap resposta salvadora. Els presoners solien estar a l'S-21 entre tres i sis mesos. "Vaig entrar molt tranquil al centre. Era innocent i pensava que s'aclariria ràpidament. Però no m'escoltaven", explica Chom. Va resistir cops a l'esquena i l'extracció de dues ungles, però es va rendir amb els electroxocs. Com tants altres, va confessar ser un espia del KGB, la CIA i unes quantes sigles més el significat de les quals encara ignora avui. Les tropes vietnamites van ocupar Phnom Penh quan ja estava preparat per al viatge.

El viatge era un trajecte en camioneta al pròxim camp de Choeun Ek. Avui també rendeix homenatge a les víctimes dels khmers rojos. El centre l'ocupa un mausoleu de 10 metres d'altura. Darrere dels seus vidres hi ha centenars de calaveres extretes de les fosses comunes. Se'n van obrir 86 de les 129 que consten. Els grans forats descobreixen la seva ubicació. Hi ha rètols informatius en cada una: 500 cadàvers, fossa de dones, fossa de nens, fossa de decapitats. Els presos eren alineats davant d'elles i morts a cops de bastó o canyes de bambú. Els més afortunats, amb ganivets o aixades. S'optava pel sistema artesanal perquè estalviava bales. Un arbre robust servia per destrossar els caps dels nens. D'un altre penjaven els altaveus que silenciaven els crits amb música revolucionària.

Un home passa el rasclet per la malesa d'una de les fosses. "Em vaig oferir voluntari. Tota la meva família va morir i cada dia ho recordo, però volia treballar aquí", diu sota un arbre en què al peu s'apilen fèmurs. Al memorial de Choen Ek acudeixen a l'any 10.000 estrangers i a penes 1.200 cambodjans. Com a conseqüència de les purgues khmers, la població cambodjana és molt jove i amb prou feines coneix aquells fets pels seus pares. Allò no s'ensenya a les escoles. L'analfabetisme voreja el 70% de la població. Trenta anys després de la barbàrie, Cambodja segueix tenint un problema amb l'educació.

"Només tenia ossos i estava molt pàl·lid. Semblava un vell terminal. Anava en calçotets. Era el pitjor del lot, sens dubte. El vaig odiar", recorda Meas. "Tenia un vessament a l'ull, però no estava malament del tot. Les altres encara eren més lletges i brutes. Un diamant en brut. Podria haver sigut pitjor", riu Sar, i li dóna un petó a la galta. Mitja hora després d'aquella primera trobada, estaven casats.

Res es respectava en aquells quatre anys (1975-1979) amb què els khmers rojos van pretendre tornar Cambodja a l'edat de pedra. La moneda, la religió, les ciutats, la família... tot va ser abolit. També l'amor. Una quarta part dels matrimonis en aquella època van ser forçats pels khmers rojos, sovint en cerimònies multitudinàries i a dit. Negar-s'hi era morir. Els mètodes eren variats. Normalment ajuntaven centenars d'homes i dones, deien en veu alta un nom comú, demanaven que aixequessin les mans els que es deien així, i els aparellaven sense més ni més.

La història de Sar i Meas és habitual. El pare i cinc germans de Sar havien mort de gana. Els bombardejos nord-americans a la seva província el van obligar a fugir a Phnom Penh, però els khmers el van destinar al nord. Va decidir tornar al seu poble de Takeo, una província de l'est. Quan va ser capturat, només els contactes de la seva mare li van salvar la vida. A canvi, s'hauria de casar. Havia estudiat, i això estava molt mal vist. Ella havia perdut el seu pare i dos germans. El seu pare havia lluitat amb les tropes de Non Lon, derrotades per Pol Pot. Això encara estava més mal vist. Però va mentir: va dir ser mecànic de bicicletes, i això va salvar la vida de tota la seva família. Ella també va mentir; va dir ser analfabeta. La van cridar un matí: a la tarda es casaria.

Aquell 16 d'abril de 1976 hi va haver dues cerimònies. En la primera es van casar 63 parelles. En una fila, els khmers: vells, amputats, analfabets, sords o cecs, ruïnes físiques. A l'altra, joves belles i cultes de la ciutat. Pol Pot matava dos pardals d'un tret: premiava els que havien combatut a la jungla i castigava la classe elitista. "Ells no paraven de riure. Algunes d'elles s'eixugaven les llàgrimes dissimuladament. Si les haguessin vist, les haurien matat", recorda Sar. Elles agafaven un paper d'una urna i llegien en veu alta el nom del seu immediat marit. Després arribava el sermó habitual: promeses de ser fidels als khmers i d'augmentar la població immediatament. La nit de bodes era costum que un guàrdia passegés per les cabanyes, separades per fulles de palmera, per fiscalitzar la seva obediència a Pol Pot.

Sar i Meas van arribar després. No hi va haver sorteig perquè el partit ja els havia assignat. Un altre centenar de matrimonis es van ventilar en una hora. Davant del khmer adolescent que oficiava la cerimònia, van haver d'agafar-se la mà. "Mai me l'han donat tan flàccida", recorda Sar. Després del seu regal de casament (tres grams de porc i tres cullerades d'arròs), van enfilar cap a casa. Ella li deia "carinyo" i ella contestava amb silenci i accelerant el pas. "La seva mare em va dir que podia fer amb Meas el que volgués perquè ja era la meva dona, però que fos bo i pacient. Després em va deixar anar un discurs encara més dur que el dels khmers", recorda Sar. Aquella nit no va passar res. L'endemà un guàrdia els va advertir que els matarien si repetien abstinència.

El quadro de la pèrdua mútua de la seva virginitat incloïa llacunes sobre els mètodes de reproducció humana, el terra greixós de la cuina d'una cabanya que l'organització els havia cedit i dues certeses: el guàrdia que els mirava entre els forats de la fusta i la mort si el decebien. Els detalls sobre com va ser pertanyen a la intimitat de Sar, Meas i aquest cronista. "Ho recordem sovint per riure", diuen.

Van superar la prova i, per preservar la seva intimitat de la sogra, l'organització els va donar la cabanya d'un matrimoni assassinat reticent a consumar. Al cor de Sar ja s'encenia la flama de l'amor. Amb moxaines i paciència, va aconseguir deu dies després les primeres paraules de Meas: "No t'estimo. Fes-te fotre". Però Sar és un home tenaç. Un any després van tenir un fill i la resistència de Meas va afluixar. El seu amor és evident avui.

No hi ha estudis fiables sobre quants d'aquells matrimonis resisteixen. Molts van demanar el divorci després de la caiguda dels khmers. Altres van continuar per diferents raons: va arribar l'amor o es va imposar el compromís amb els fills gestats per obligació. N'hi ha més: el futur d'una divorciada és fosc en la tradicional moral cambodjana, que exigeix la virginitat per casar-se. I els matrimonis arreglats pels pares són encara comuns aquí. Es parla del destí: el marit que et toca és el que el cel va disposar, tant és que ho arreglessin a punta de pistola.