Una furgoneta disminueix el pas i una vintena d'homes s'abalancen subjectant un paper sobre el qual han escrit la seva especialitat: lampista, pintor, paleta, o qualsevol nyap en general. Tres són elegits a dit i pugen. El procés és ràpid i civilitzat. La resta torna a la partida de cartes o la tertúlia al pont de Liu Li, sobre un dels diversos cinturons de circumval·lació de Pequín. L'escena cada vegada es repeteix amb menys freqüència. "Fa tres mesos que no em surt res", lamenta Zhong Dong Liang, mentre reparteix cartes.

Els gairebé 3.000 delegats xinesos que aquests dies es reuneixen a l'Assemblea Nacional Popular tenen com a prioritat trobar solucions a l'atur, un problema nou aquí. El tradicional model de fàbrica del món, que donava feina als emigrants rurals a les riques províncies costaneres, se n'ha anat en orris per la crisi global. Més de 20 milions d'emigrants han perdut la feina i han hagut de tornar a casa seva. Ni tan sols és possible tornar a treballar el camp, castigat per la pitjor sequera en mig segle. Altres s'han quedat.

"Vaig venir a Pequín fa cinc anys i no hi va faltar mai feina. Fins i tot podíem elegir. Els mesos previs als Jocs Olímpics van ser els millors. El Govern ens pagava 3.000 iuans al mes per aixecar la Vil·la. Però després dels Jocs, tot es va parar de cop i volta. Aquí ningú construeix res", diu Zhong, de 40 anys i oriünd de la província de Shandong.

Fins la setmana passada, l'afluència al pont era cada dia més gran. Llavors la policia en va ordenar la dissolució, en un dels habituals maquillatges previs als grans conclaves polítics. Zhong i companyia comparteixen la tipologia de l'emigrant, roba ocre i antiga, ciutadans de segona al seu propi país. Els més afortunats dormen en una de tantes pensions; la resta, a l'estació de tren pròxima.

A Zhong se'l veu raonablement tranquil. Els seus estalvis li permeten sobreviure a dos anys durs, calcula. Tampoc sembla nerviós el seu company Han Zhen Shan, de 40 anys. El tancament de la fàbrica de components de televisors li va donar una compensació de 20.000 iuans, que encara estira. No tenen pensió de desocupació ni cobertura sanitària, com cap dels companys del pont. Els xinesos tenen una de les taxes d'estalvi més altes del món, sempre pensant en els dies difícils. Passa que la remuntada econòmica passa per estimular el consum intern, i això xoca contra una mentalitat mil·lenària. Mentre les cobertures socials siguin tan precàries, la missió és quimèrica. "¿Com vol que gastem els escassos iuans que hem aconseguit? Hem de ser previsors, sempre m'ho va dir la meva mare", diu Zhong.

Preguntats per la crisi, sostenen que és un fenomen global que el Govern xinès s'està esforçant a solucionar. Pequín va aprovar al novembre un paquet d'estímul de més de 400 mil milions d'euros, aplaudit per experts de tot el món. "En els últims mesos han dictat un munt de mesures. Per exemple, ens van pagar el viatge de tren per Any Nou perquè visitéssim les nostres famílies. Hem de ser pacients", sosté Han.

Algunes veus, sempre foranes, anticipen un panorama de caos, revolucions i caiguda del règim si l'atur continua. Qualsevol treball de camp desmenteix un clima revolucionari, fins i tot entre els desheretats. La confiança dels xinesos en la faceta econòmica del seu Govern és monolítica, després de trenta anys de miracle econòmic.

Posats a buscar culpables, miren als Estats Units. "Ells van començar la crisi. Van tenir un problema, crec que amb hipoteques. Es va fer gran i més gran i va encomanar a tot el món. Això de l'economia lliure és una tonteria. Si tenen un problema, el Govern no pot intervenir. El model xinès és millor. Si hi ha un problema, el nostre Govern ho arregla en un moment", considera Han.