Llegeixo que un cardenal de Ghana s'ha mostrat a favor de l'ús del preservatiu entre les parelles casades si un dels seus membres està contagiat de sida. Ja és hora d'escoltar per part dels representants de l'Església catòlica coses sensates respecte a l'ús dels condons, i més quan la sida causa estralls a l'Àfrica. Segons dades de les Nacions Unides, en aquest continent es donen nou de cada deu casos d'infecció del VIH i més del 80% de les morts per sida. Malgrat tot, la falta d'educació, una insuficient assistència sanitària i el precari accés a la informació provoquen que en zones rurals de països com el Senegal encara molts segueixin negant l'existència d'aquesta malaltia. A Kafountine vaig sondejar sobre la incidència de la sida i tots els africans em van assegurar no conèixer ningú que estigui infectat o que hagi mort com a conseqüència del VIH. "Aquí això no existeix. Aquest és un mal dels blancs, no dels que tenim la pell negra", em van arribar a deixar anar.

En aquesta població mitjana de la costa de la Casamance l'ús de preservatius no sembla estar gaire estès, a jutjar per la quantitat d'embarassos no desitjats i mares solteres que hi ha. A més, la prostitució està a l'ordre del dia. És habitual que les joves es prostitueixin de forma esporàdica per aconseguir una mica de diners, ja sigui per comprar-se alguna cosa de roba, metxes per trenar-se els cabells o crèdit per al mòbil. També els nois i els homes ho fan amb les turistes, especialment les "maduretes", per deixar de tenir les butxaques buides o bé amb l'esperança d'aconseguir un matrimoni que els garanteixi el passatge a Europa i deixar enrere la seva vida miserable i mancada d'estímuls. Davant aquest panorama, jo em pregunto moltes vegades quin deu ser el percentatge d'infectats en aquesta regió. Conèixer la taxa real no deu ser fàcil, ja que aquí en la majoria de les defuncions es desconeix la causa de la mort.

És època de pluges al Senegal. El paisatge a la regió de la Casamance es torna més bonic. Un verd mantell cobreix ara tota la terra. L'herba brota fins i tot on fa uns mesos només hi havia sorra. Apareixen llacunes en llocs insospitats i quan descàrrega el xàfec, a més de la dringadissa de la pluja i algun tro, també es poden sentir incessants concerts de granotes. L'hivernage, com anomenen aquí l'estació de pluges, té el seu encant. Resulta impressionant observar com de manera sobtada es forma una tempesta. Grans núvols negres cobreixen i canvien el color del cel en qüestió de minuts. A l'adonar-se que s'acosta la tempesta, tots corren a resguardar-se i a esperar que la pluja pari. Encara que els habitants de Kafountine conviuen durant uns quatre mesos amb els xàfecs, sorprèn comprovar que en ocasions se suspenguin les classes a les escoles o fins i tot que hi hagi algunes persones que faltin al seu lloc de treball al·legant que els ha sorprès el xàfec. Després del ruixat molts carrers del poble queden entollats i en alguns trams no queda cap més remei que submergir els peus al fang. És habitual acabar amb la vestimenta esquitxada de fang, en una època en què, per a més inri, és necessari mirar al cel si es pretén fer la bugada.

Una altra de les conseqüències negatives d'aquesta estació és l'augment dels mosquits. És fonamental protegir-se la pell de les picades, sobretot al capvespre i a l'alba, i no només per la picor o fins i tot la inflor que ens pot provocar a la pell aquest insecte, sinó també per evitar la malària. La femella del mosquit Anopheles és l'encarregada de transmetre el paludisme als éssers humans. És tanta la febre que produeix, que són freqüents els calfreds i deliris durant aquesta malaltia. Resulta vital no fallar el diagnòstic i iniciar el tractament davant els primers símptomes, ja que en cas contrari pot ser mortal. Els col·lectius més vulnerables als paràsits del Plasmodium són els nens, els vells i les dones embarassades.

Per als que venim dels països occidentals la possibilitat de contraure la malària és una de les nostres principals preocupacions quan estem en una zona endèmica. He conegut pocs turistes al Senegal que no prenguin la profilaxi com a mesura de prevenció, malgrat que les pastilles no asseguren la immunitat contra el Plasmodium. Per aquest últim motiu i per evitar els efectes secundaris, els residents o aquells que tenim previst passar una llarga temporada en aquest país descartem prendre els comprimits de forma continuada. S'ha de dir que gairebé tota la població del sud del Senegal ha patit paludisme, eradicat fa temps als països del nord. Els símptomes es poden confondre amb els d'una grip corrent, per la febre, el mal de cap, el dolor muscular i una sensació de cansament general. De fet, els habitants de la Casamance afronten aquesta malaltia amb la mateixa naturalitat amb què nosaltres, els nascuts en països més avançats, abordem una grip comuna.

Es tracta d'una afecció tan habitual en aquesta regió que els senegalesos se solen equivocar i creuen percebre símptomes de paludisme davant qualsevol deteriorament de salut, ja sigui una grip estacional, cansament general, un virus intestinal o fins i tot, i no és broma, una ressaca d'alcohol. Afortunadament els hospitals i centres de salut compten amb un test ràpid de detecció.

Per cert, a Kafountine ningú parla de la grip A. Mentre en altres continents l'aparició d'aquest virus ha causat un gran enrenou, a l'Àfrica subsahariana la malària se segueix acarnissant amb la població. Segons l'Organització Mundial de la Salut, cada 30 segons mor un nen de paludisme, i la majoria d'ells són d'aquest vast continent. Aquest organisme assegura que el Plasmodium afecta almenys 247 milions de persones a tot el món i causa prop d'un milió de morts cada any. No obstant, no s'ha descobert encara una vacuna contra aquesta vella malaltia. En canvi, i per a la meva sorpresa, la vacuna contra la nova grip, que així s'anomena perquè és un virus d'aparició recent, estarà a punt aquesta tardor. No sé per què alguna cosa em diu que si el paludisme fos un mal que segués la vida als països avançats aquesta vacuna també podria estar a punt d'aquí pocs mesos.

Per als que no professem la religió musulmana i, per tant, no hem de seguir el Ramadà es fa difícil trobar durant aquest mes al Senegal un restaurant local per poder menjar al migdia o fins i tot proveir-se d'una barra de pa a primera hora del matí. A la capital, Dakar, la majoria de tanganes mantenen les persianes abaixades fins que s'amaga el sol. Un tangana és una mena de quiosc on es pot menjar per esmorzar pa amb maionesa o mantega amb un nescafé amb llet, o prendre per dinar espaguetis amb truita o carn, per exemple. També els venedors ambulants de nescafé o de cafè touba (més fluixet, dolç i especiat) han deixat de circular amb els seus carrets oxidats, donada l'absència de clients fins al capvespre. Fins i tot les pastisseries més selectes de la capital senegalesa, on és habitual que prenguin l'esmorzar els occidentals que viuen en aquesta caòtica ciutat mostren les vitrines mig buides, amb poca varietat de brioixeria.  Llegir més

El motor de l'economia a Kafountine (Senegal) és la pesca. A les aigües de la zona hi operen unes 60 piragües de grans dimensions, però poden arribar a concentrar-s'hi fins a unes 200 barques estenent les xarxes en les immensitats del blau. Malgrat omplir caixes i caixes de peix diàriament, la infraestructura del sector a la població és precària. Tant és així que el 22 de juny passar es van haver de llençar 50 tones de sompat, que és una espècie molt valorada al Senegal.

Aquell dia, els pescadors de Kafountine i voltants van tenir la fortuna de trobar-se uns bancs enormes d'aquesta classe de peix i van tornar a la platja amb les xarxes plenes a vessar. Una vegada en terra ferma es van trobar amb el problema que la majoria de camions de mercaderies estaven circulant per les carreteres del Senegal, transportant el peix del dia anterior. A Kafountine no hi havia suficients vehicles per portar els sompat a la capital, Dakar, o a altres poblacions. Tampoc existeix ni un sol magatzem frigorífic on congelar peix, només una petita fàbrica de gel. Així, ¿què podien fer amb les 50 tones de la preada espècie?

Entre la població local la notícia va córrer com la pólvora. Els seus habitants es van afanyar cap a la platja per tornar a casa seva amb bosses plenes d'aquest nutritiu aliment. És habitual en dies bons de pesca oferir de forma gratuïta el peix excedent a aquells que s'acosten a les barques. Ara bé, era tal la quantitat recollida el 22 de juny que, malgrat regalar part de la mercaderia, igualment es van desaprofitar 50 tones de sompat. Cal dir que la majoria de la població no disposa de frigorífic ni congelador a casa seva i la calor no ajuda a la conservació en bon estat del peix. Llegir més

La cultura dels diola, l'ètnia majoritària a la regió de la Casamance (al sud-oest del Senegal), compta amb grans secrets que perduren amb el pas dels anys gràcies a una arrelada tradició oral, que es transmet de pares a fills. L'1 d'agost va tenir lloc al tranquil poblet interior de Dianki la cerimònia d'iniciació. Durant dues o tres setmanes, els nens i joves que han nascut en aquest lloc s'han de quedar al que es coneix com el "bosc sagrat", amb l'objectiu de convertir-se en homes de veritat.

Es considera, per exemple, que un noi no es pot casar si no ha passat per aquest ritual, que se celebra als pobles diola un cop cada 30 anys. Thermo Sonko és un noi de 32 anys que serà iniciat. M'explica que, de moment, no té nòvia, però que espera poder casar-se l'any que ve. Confessa que sent una mica de temor davant el secretisme i l'halo de misteri que envolta tot allò relacionat amb el "bosc sagrat". "Ningú no ens ha explicat res sobre el que hi passa", assegura. Koudar Camara, de 23 anys, també reconeix que té una miqueta de por i afirma que el més dur ha estat quedar-se els vuit mesos previs a la iniciació sense veure la seva nòvia. I és que les relacions sexuals estan terminantment prohibides als futurs iniciats. "Però ni d'amagat us heu trobat?", li pregunto. Em respon amb un "no" taxatiu. Tampoc no està permès sortir de festa o pujar pels arbres.

El grup d'iniciats de Dianki és nombrós, i els seus integrants són nois, d'entre 1 i més de 30 anys d'edat. Els més petits no entendran ni recordaran res del que hi passa. Malgrat això, és recomanable que hi entrin, ja que, d'aquesta manera, es garanteix que es puguin casar amb una noia en el futur. I és que es desconeix quan tindrà lloc la pròxima cerimònia d'iniciació. En el cas que un noi no tingui l'oportunitat d'entrar al "bosc sagrat" i desitgi un enllaç matrimonial, ho podrà fer, però haurà de pagar, de multa, un bou, cosa que suposa uns 250.000 francs CFA, si vol ser iniciat en el futur. Llegir més

Observar escenes de rebequeries entre els nens dels països occidentals és una cosa quotidiana. En un restaurant, al metro, a la platja... la mare o el pare contrariats perquè el petit, vermell d'ira, brama sense parar. Alguns intenten aplacar les llàgrimes del seu fill amb paraules d'ànims, altres a crits o amb alguna bufetada. A l'Àfrica, pèrò, no hi he pogut presenciar ni una sola enrabiada infantil. I fa mig any que hi sóc, al Senegal. De vegades em pregunto què deuen donar als nens d'aquest continent perquè siguin tan soferts des de ben petits.

Fa un parell de mesos, vaig tenir l'oportunitat de descobrir els encants de Guinea Conakry. Em vaig entestar a fer el viatge a l'estil africà, cosa que consisteix a desplaçar-se pel país en sept places (taxi col·lectiu) i no amb cotxe privat o de lloguer. Els vehicles estan dissenyats per transportar com a màxim set persones, com el seu nom indica. Però a Guinea Conakry, a bord del quatre rodes, com en una llauna de sardines, ens hi vam arribar a embarcar fins a tretze o catorze persones. El secret és aprofitar qualsevol espai lliure. En un dels trajectes fins i tot vaig tenir la privilegiada experiència de seure a l'espai que hi ha entre el seient del conductor i el del copilot. És a dir, justament on hi ha el fre de mà. En el moment en què el xòfer necessitava fer-lo servir, emetia una mena de grunyit, perquè la calor i l'amuntegament ens fa moderats en paraules. Jo captava a l'instant que em comunicava que havia d'aixecar el cul perquè ell pogués aixecar el fre de mà. Llegir més

Es diu Ndeye Ami. Té tan sols sis anyets i una mirada dolça i tendra que em roba el cor. Feia dies que no la veia travessar el carrer, com de costum, fent mil i un encàrrecs. Comprar sucre, te o fins i tot tabac per als adults. La nena viu a Kafountine amb la seva tia, Thiebbou Sew, que s'ocupa d'ella. El seu pare resideix en un altre poble, Bignona, i la seva mare, a Ziguinchor. M'entristeix pensar que aquesta princeseta, obedient i treballadora com la majoria de les nenes senegaleses, creixerà sense l'escalf dels seus progenitors. Vaig preguntar a la seva tia per Ndeye Ami. "Veuràs -em va dir-, durant l'època de pluges, les nenes estan de vacances, no van a l'escola, i s'aprofita aquest moment per practicar-los la circumcisió". No vaig poder ocultar el meu dolor i la meva frustració davant tal revelació. Vaig deixar anar, sense pensar-ho, un "NO", davant del qual els presents em van respondre somrient: "És la nostra cultura. No passa res. Es troba perfectament". Vaig estar amb els meus amargs pensaments en silenci i vaig deixar que les llàgrimes em rodessin per les galtes davant la mirada atònita de la dona i del meu amic, Bacary, tots dos senegalesos. Ndeye Ami patirà en el futur les nefastes conseqüències físiques i psicològiques d'una pràctica aberrant, discriminatòria i perillosa per a la salut de la dona. Pel simple fet de no ser un home, potser li van arrencar per sempre tota possibilitat d'obtenció de plaer sexual. Llegir més

El mes de juliol ja ha començat i treuen el cap pocs turistes espanyols en poblacions turístiques de la costa senegalesa com Kafountine. De fet, els estrangers podria dir-se que arriben amb comptagotes. Pèssimes perspectives per als petits comerciants i els negocis relacionats amb el turisme. L'estampa és desoladora, sobretot per als propietaris d'aquests establiments familiars. Hotels, campaments, bars i restaurants deserts. Fins i tot alguns d'ells han optat per tancar un parell de mesos. Un treballador de l'Hotel Karone m'ho explicava així: "L'any passat ja va ser fluix i aquest pinta pitjor. No teníem ni una reserva i hem decidit tancar fins al setembre".

La temporada alta a Kafountine comença al mes d'octubre i s'allarga fins al febrer, quan té lloc el seu carnaval, molt popular a la regió. Paul, de Costa d'Ivori, és el propietari d'un humil restaurant al poble i m'explica entristit que el negoci que va posar en marxa fa un parell de mesos no acaba de funcionar. Li pregunto si creu que l'escassetat de turistes és conseqüència de la crisi internacional. Paul assenteix i afegeix una altra possible causa dissuasòria per als estrangers: els atacs a la carretera de bandits i rebels. I és que des de fa un parell de mesos els robatoris i agressions als vehicles que circulen per les carreteres de la regió nord de la Casamance han augmentat considerablement. Llegir més

A Kafountine passegen agafats de la mà amb el seu company rastaman, i mostren sense pudor que l'amor no entén d'edats, de color de pell ni de cultures diferents. Elles han deixat enrere la tendra joventut que mantenia ferma la seva figura i la seva cara blanca. El pas dels anys ha fet estralls en la seva pell. Les arrugues i la flacciditat dels seus cossos, que les ha tornat transparents per la gran majoria d'homes, contrasta amb la pell negra i fina i amb la musculatura corpulenta i perfilada dels seus joves amants. Elles, per la seva edat, podrien haver concebut aquells nois de cos escultural que són l'objecte del seu desig. ¿Es tracta d'amor o d'una simple transacció?, em pregunto. En la majoria dels casos, els nois senegalesos ben plantats utilitzen els seus encants per seduir les dones maduretes amb l'esperança d'obtenir-ne regals, diners i, si hi ha sort, fins i tot fins un matrimoni que serà la porta d'entrada a l'anhelada Europa. Elles vénen d'un continent fred, on la soledat s'apodera de casa seva ja buida, i en platges com la de Kafountine hi troben una mica d'afecte, paraules dolces, encara que no siguin sinceres, que afalaguen qualsevol mortal i que permeten rememorar una joventut passada que va volar sense marxa enrere. Potser en un principi tots sabien quines eren les regles del joc, que no estan escrites. Llegir més

No passa una setmana sense que algun conegut vagi a un enterrament, ja sigui d'ancians, adults o joves. Jo sempre pregunto sobre la causa de la mort, coneixent per endavant la resposta, "no se sap" o "Déu així ho ha volgut". Ni una sola vegada en els mesos que fa que estic aquí ningú ha atribuït una mort a una malaltia concreta. Potser et diuen que aquell dia el difunt se sentia marejat o que els vòmits el van acompanyar durant les seves últimes hores...

En la majoria dels casos la població no va a l'hospital o quan ho fan ja és massa tard. La causa principal no sol ser la ignorància sinó la misèria. Costejar-se la visita a un metge suposa un gran esforç econòmic per a les famílies senegaleses. Aquí a Kafountine, per exemple, no hi ha cap hospital, ni tan sols un metge. Només disposen d'un centre de salut sòrdid i precari i els casos han de ser atesos per un infermer, amb zero vocació professional i escassa formació en la matèria. Al visitar el lloc vaig quedar horroritzada, sobretot per la carència d'higiene a les sales de cures i la falta d'escrúpols de l'encarregat del lloc. He sondejat entre els habitants d'aquest poble pesquer sobre el funcionament d'aquest equipament sanitari i tots responen exactament el mateix: "Més val no anar a curar-se a aquest centre si es vol evitar un funeral. Els malalts que hi entren, no en surten amb vida". Llegir més

¡Benvinguda al narco-estat! D'aquesta peculiar manera em van rebre a la capital de Guinea Bissau, i no es tractava d'una broma. Aquesta ciutat s'ha convertit en una espècie de magatzem d'Àfrica de la cocaïna, que, procedent de Colòmbia, té per destí final Europa. En aquest peculiar lloc del planeta impera la llei dels narcos amb el beneplàcit dels poders públics. L'ambient que s'hi respira és tan enrarit i xafogós, com les elevades temperatures que fatiguen els seus conciutadans quan el sol brilla a dalt de tot. L'assassinat a principis de març dels dos líders del país, el president, Nino Vieira, i el cap de l'Estat major, Tagme Na Waié, no ha fet més que perjudicar la ja delicada situació. El país es troba paralitzat, a l'espera que algú agafi les regnes del govern, des de l'atemptat amb cotxe bomba que va acabar amb la vida del cap militar i el posterior assassinat del màxim dirigent. Els diners han deixat de circular, entre altres coses, perquè el negoci de la droga també es troba en estat de coma vegetatiu. Llegir més

A la regió del sud senegalès de la Casamance encara perduren a moltes poblacions les tradicions i els costums ancestrals animistes. Resulta realment curiós observar com cohabiten la tecnologia dels mòbils o internet, per exemple, amb creences màgiques i supersticions heretades dels avantpassats. La cultura animista resisteix malgrat l'arribada precipitada de béns o serveis de l'era moderna a l'Àfrica.

Un exemple de la pervivència d'aquests vestigis d'antiguitat en ple segle XXI és el cas dels reis animistes que encara podem trobar en alguns pobles. Aquests monarques peculiars són figures venerades i respectades pels seus súbdits. S'autodefineixen com a defensors de la pau i de la justícia entre pobles. Al meu entendre, són una espècie de guardians del compliment i del manteniment de les creences animistes, com el sacrifici d'animals quan volen demanar una bona collita d'arròs, pluja per al camp, fertilitat per a un matrimoni... Cal dir que les tradicions animistes s'han anat transmetent de pares a fills de forma oral. Atribueixen un esperit als animals, a les plantes o als fenòmens naturals, de manera que un arbre, una muntanya o un riu poden ser sagrats.

Llegir més

L'11 de maig passat, la regió del sud senegalès de Casamance i també tot Gàmbia es van bolcar en la celebració de l'aniversari de la mort del mite de la música reggae Bob Marley, desaparegut fa 28 anys. La mitjana localitat costanera de Kafountine, coneguda com la petita Jamaica al Senegal, es va preparar per a la cita. Aquí abunden els seguidors de la música reggae i de la filosofia rastafari, que organitzen cada setmana festes als bars del poble. Així que, amb motiu d'una efemèride tan especial, no és estrany que el record de Bob Marley es percebés en l'ambient ja des de l'alba. Un canal de televisió senegalès emetia contínuament reportatges sobre la llegendària figura del reggae i en diferents llocs els nois seguien amb atenció la seva història i entonaven amb nostàlgia les lletres de les seves cançons.

En una regió com aquesta, Casamance, coneguda pel seu moviment de resistència a l'esclavitud segles enrere, a la França de l'època colonial, i ara al centralisme de la capital del país, Dakar, té sentit que hagi tingut èxit aquest tipus de música. El reggae és una manifestació de protesta dels negres contra l'opressió dels blancs. Pretén consolidar les arrels africanes amb l'objectiu de crear una consciència racial i sobretot defensa la llibertat. Tot plegat va estretament lligat a la filosofia del rastafarisme, que va arribar a Jamaica cap al 1945 de la mà de Marcus Garvey. Aquest polític de l'illa caribenya va ser l'ideòleg del moviment de tornada a l'Àfrica entre la comunitat negra dels Estats Units. Ara bé, l'origen del rastafarisme no va tenir lloc a Jamaica sinó a Etiòpia durant la primera meitat del segle XX. Haillé Selassie, emperador d'aquest país africà, va ser el creador d'aquesta filosofia. Aquí a Kafountine vaig descobrir l'existència d'aquest personatge a l'observar la seva foto als amulets que llueixen orgullosos alguns nois. Llegir més

No és necessari viatjar a l'Àfrica per conèixer històries tristes i d'infàncies indesitjables, però sí que la crua realitat d'aquest continent fa habitual topar amb nois que han tingut una vida com un autèntic calvari. És el cas de Bacary Darry. El vaig conèixer a l'escola perquè venia a les meves classes d'anglès. Era l'alumne més aplicat i un dels pocs amb qui m'he pogut sentir orgullosa com a professora al percebre els seus progressos en aquesta llengua estrangera. Un dia em va anunciar que desgraciadament havia d'abandonar el curs. La temporada turística s'estava acabant a Kafountine, per això es quedava sense la seva ocupació actual i ara li havien ofert feina com a pescador en una piragua. Bacary Darry necessitava estalviar per costejar-se el passatge a Dakar, on tenia més possibilitats laborals. Amb una certa llàstima, per la pèrdua d'un dels meus alumnes més avantatjats, li vaig desitjar molta sort. Després d'un parell de dies, el vaig trobar pel poble. Els seus ulls eixerits i alegres es mostraven apagats. La seva cara, esquitxada de salnitre, no mentia. Els porus de la seva pell traspuaven un gran esgotament. Preocupada pel seu visible deteriorament, li pregunto per la seva nova feina. Fa dos dies que treballa. El primer, em comenta, se'l va passar vomitant. Navega en una minúscula embarcació que es balanceja al ritme de les onades oceàniques. El mareig ja va ser superat en la segona jornada al mar. En aquest cas, si dic que el noi treballa de sol a sol faig curt. Bacary ha de ser a la platja de matinada per preparar la piragua i abans de l'alba salpa a la mar. La tornada a terra ferma dependrà dels peixos que puguin capturar i dels quilòmetres que necessitin recórrer per trobar mercaderia de qualitat. L'horari laboral de les dues primeres jornades ha estat de les quatre de la matinada a les set o les vuit del vespre. El pitjor arriba quan em revela el salari percebut, 500 cefes per dia, no arriba a un euro. Pràcticament 18 hores treballant i un sou que equival al preu del plat del dia al Senegal. La piragua és ocupada per ell i dos pescadors més, l'amo de l'embarcació i de les xarxes i el seu germà. El propietari de la piragua s'emportarà la millor part del pastís. El peix capturat es ven a 800 cefes el quilo i m'explica que en la segona jornada en van omplir una caixa, de 40 quilos. Fent comptes, el guany obtingut per la venda de peix és de 32.000 cefes, uns 50 euros. Aquest no és el benefici net, ja que se n'ha de deduir la despesa del combustible, però tampoc sembla lògic que al jornaler només li correspongui la miserable xifra de 500 cefes.

En moltes ocasions preferim queixar-nos de les injustícies, abans que actuar per intentar produir algun canvi al nostre voltant, per petit o insignificant que sembli. És més còmode el lament i la resignació que invertir energia en alguna causa justa. Afortunadament, existeixen persones, poques, que amb el seu exemple demostren dia a dia que un altre món és possible.

Aquest és el cas d'Albert Ballerini, un cooperant espanyol que viu des de fa uns anys al poblet pescador de Kafountine, al Senegal. Es tracta d'un vellet de 87 anys que ha consagrat tota la seva vida als pobres. Aquest octogenari entranyable va renunciar des de la seva tendra joventut a tot tipus de comoditats i luxes, i va optar per una existència espartana. Sobreviu dia a dia amb el més just, i la seva missió ha estat donar-se als més necessitats. La tasca humanitària que ha dut a terme l'ha portat a recórrer Sud-amèrica, Austràlia i, a la vellesa, Àfrica, on viu des dels últims 14 anys. Llegir més