Un bon amic haitià, François, que ara treballa per a Metges sense Fronteres, em va dir que ell tenia la il·lusió de tornar a Haití per fer alguna cosa pel seu país. De moment treballa com a coordinador mèdic en altres missions que el porten amb la seva família a països com l'Índia o Zimbabue. Una vegada em va dir que al seu país, ara mateix, només es podia fer alguna cosa, però no viure, perquè viure és impossible. Bé, ell es refereix a treballar per a un futur i tot això. Però, en el fons, crec que té una mica de raó. I al mateix temps, no és que la vida no sigui possible.

Si estiguessis aquí, veuries que la vida es fa no només possible, sinó impressionant. Mira, són les set del matí, i és un dels espectacles més bonics que pots veure al món. Només per això, val la pena venir cap a Haití. Són les nenes petites que van donant la mà als seus pares a l'escola. Els cabells negres se'ls arrissen com un repte, i llavors se'ls agafen en petites cuetes del mateix color que el de l'uniforme escolar. Cada col·legi en té un de diferent. Baixen o pugen cap als centres mentre donen la mà als seus pares. Acabades de banyar amb l'orgull de l'aigua neta, encara no han pogut vèncer completament la son, però els pares els donen la mà com una assegurança de vida, en el bon sentit de la paraula. Són l'única esperança d'Haití, aquests nens i els centres on van, perquè a diferència de molts països en una situació semblant, aquí la gent s'endeuta fins al límit per donar educació als seus fills.

Mentre anem en cotxe cap a un barri que es diu Martissant, el conductor veu la seva nena i ens l'assenyala. El mateix orgull de què abans parlava. "Aquesta és la meva filla, camí de l'escola". I és preciós veure això. Probablement el conductor està totalment endeutat, però veient-lo com ell la mira, això no sembla tenir cap importància.

A Martissant, com a Cité Soleil, ens trobem amb petites escoletes a les cantonades més insospitades. Imagina una vara de ferro que es recargola. A això s'assemblen els carrers dels barris de Port-au-Prince i tot Port-au-Prince. Però ni tan sols es fan forts com el ferro, sinó febles com els sostres de zinc podrits que fan la temptativa de protegir-te de la pluja i el vent. Són conats, mentides, perquè aquí, quan plou, el zinc no et salva. Les últimes inundacions, de finals de l'any passat, van deixar el país sense sostres en bona part de la zona rural, a més d'augmentar la pobresa i el nombre dels seus morts per catàstrofe. I sota el mateix zinc, feble, oxidat, i calent com els malsons, veus un professor que combat, o imparteix, no sé quin és el verb correcte, la seva classe davant de desenes de nens de diferents edats. Quina assignatura els dóna. Què poden aprendre si cada un pertanyeria a diferents graus i estan allà, com sostinguts. Imagino que els ensenya una classe d'història d'Haití. Imagino perquè és impossible saber el que passa enmig d'un guirigall. Sempre és curiós saber què busquen un grup de periodistes per aquí. No sé. Potser, ho veig tot encara com el capvespre de Port-au-Prince, des de lluny, o des de dalt imaginat. Potser, però en totes les terres de l'oblit que estem veient en aquest projecte al costat de Metges sense Fronteres i un grup d'escriptors, et juro que emociona veure una escola aixecada només a punt d'una pissarrassa, i un mestre que malgrat trobar-se al capdavant de nens de diferents edats, s'aixeca, prepara una classe d'història del seu país sense llibres i amb només les seves paraules els l'explica a un guirigall de mainada.

Aquests nens són com un banc de somnis, a termini fix, encara que algunes vegades succeeixin coses com les d'aquesta escola que es va ensorrar, i es van morir uns 100 nens a finals de l'any passat. I molts somnis, els únics d'aquest país, per a molta gent es van trencar.

Aquest matí, quan anaven camí de l'escola, nenes amb uniformes escolars i cuetes del color de l'uniforme, no només eren un espectacle bonic, era una forma de lluita.