La situació de desigualtat i d'opressió de la dona al llarg de la història de la Humanitat no pot ser generalitzada ni entesa de la mateixa manera a l'Índia o a Espanya. Malgrat tot, la reivindicació que uneix moltes dones de tot el món, de qualsevol raça, opinió política o religió segueix sent la mateixa: viure en igualtat de drets. Això ha originat, des de fa poc més d'un segle, un sentiment de solidaritat internacional que ha unit les dones. Llegir més

Després de molts anys de feina millorant les condicions i les vides de les persones amb discapacitat del districte d'Anantapur, i per primera vegada a la Fundació Vicente Ferrer (FVF) a l'Índia, ha tingut lloc a les nostres instal·lacions de la FVF un esdeveniment grandiós i molt emotiu que no podrà ser oblidat per cap de les persones participants: el Campionat Olímpic Nacional de l'Índia 2010 per a persones amb discapacitat psíquica. L'esdeveniment té lloc una vegada cada quatre anys en un país seleccionat entre els diferents continents, i l'ïndia és el país de l'any 2010.

Les xifres indiquen com a assistents unes 1.280 persones de diferents organitzacions provinents de 23 estats de l'Índia: Himachal Pradesh, Hariyana, Gujarat, Rajasthan, Uttar Pradesh, Bihar, Bengala Occidental, Madhya Pradesh, Orissa, Maharashtra, Goa, Karnataka, Tamil Nadu, Kerala... i, evidentment, un equip de 87 participants d'Andhra Pradesh, ¡51 d'ells nois o noies que participen en els programes de la FVF a l'Índia!

Per desenvolupar aquesta setmana de jocs olímpics que van tenir lloc del 8 al 13 de gener a l'Estadi Esportiu de la FVF-RDT, a Anantapur, es va portar a terme per part dels treballadors, en col·laboració amb equips del Govern i l'organització Special Olympics, un enorme treball de preparatius i logística. Sens dubte i una vegada més, els empleats de la Fundació a l'Índia van mostrar les seves qualitats de treball en equip per facilitar l'estada dels nostres convidats.

L'allotjament dels participants va ser distribuït per grups d'estats de l'Índia als diferents campus de la FVF-RDT a Anantapur, on els seus hostes disposaven d'habitacions comunitàries amb somiers, aigua mineral al davant de cada habitació, lavabos amb aigua calenta i assistència mèdica les 24 hores. El transport des de l'Estadi Esportiu als diferents llocs d'allotjament es va fer per mitjà d'autobusos i vehicles de la Fundació i escoles privades d'Anantapur, i es va oferir, a més dels àpats principals, cobrir necessitats bàsiques i un programa de reconeixement mèdic diari per als participants, i els programes culturals a última hora del dia per potenciar les habilitats artístiques dels assistents.

Es van fer proves d'atletisme en carrera de 100 m, 200 m, 1.000 m i 1.500 m, 400 m relleus, salt de longitud i llançament de pes. Es van entregar un total de 710 medalles i un trofeu per estat, a més de guardons per a tots els participants amb la frase: "Let me win. But if I cannot win, LET ME BE BRAVE IN THE ATTEMPT". Sens dubte un regal per a tots aquests nois i noies, que no només tenen l'oportunitat de formar part d'un Campionat Nacional, conviure amb persones de diversos estats de l'Índia i sentir-se protagonistes davant les visites d'un gran nombre de mitjans de comunicació i importants personalitats; sinó que també tenen la possibilitat de mostrar les seves habilitats, i això aporta un extraordinari increment de motivació a aquestes persones per superar-se i augmentar dia rere dia les seves capacitats per mostrar a les seves famílies, als amics i a tot el país el que són capaces d'aconseguir si se'ls ofereixen els mitjans necessaris per fer-ho, ¡i els més afortunats són seleccionats per a les Olimpíades Internacionals de l'any que ve, el 2011!

Com a últim detall destacat i més important, és un verdader plaer informar dels magnífics resultats obtinguts a les Olimpíades, on l'estat d'Andhra Pradesh va quedar situat en el segon lloc entre els 23 estats participants amb un total de 88 medalles aconseguides. Per això seran seleccionats tres dels nostres nois i noies de la FVF-RDT com a participants de les Olimpíades Internacionals 2011, amb la possibilitat de competir en un altre continent... Sens dubte no hi ha cap regal més gratificant, i aporta una extraordinària motivació a la comunitat de persones amb discapacitat psíquica i les seves famílies d'Anantapur.

La ciutat d'Anantapur (Índia) ha acollit avui la celebració del Dia Internacional de la Lluita contra la SIDA, en què ha participat un nodrit grup d'estudiants, infermeres, membres d'associacions de persones seropositives, oenagés i representants del Govern i de la societat. Entre ells ens trobàvem 70 treballadors i voluntaris de la Fundació Vicente Ferrer a l'Índia. A continuació, m'agradaria transmetre-us quina ha estat l'experiència viscuda al llarg de la nostra marxa i el treball que estem desenvolupant --tant des de l'àmbit de la societat com el Govern-- per posar fre al VIH.

Dissabte passat, 14 de novembre, vam celebrar a l'Índia el Dia de la Infància; una jornada festiva en què, a més, el país commemora el naixement de qui va ser primer ministre de l'Índia durant els primers 27 anys com a país independent: Pandit Jawaharlal Nehru. A Anantapur, des de fa 28 anys, celebrem aquesta jornada amb el nostre Festival d'Art que, edició rere edició, es fa possible amb les creacions dels estudiants de Primària del programa educatiu de la Fundació Vicente Ferrer.

Però la festa comença molt abans, a les escoles de la Fundació de tot el districte. Des de setmanes abans, els nens i les nenes van superant fases prèvies, i 150 d'ells aconsegueixen arribar a participar en aquesta última jornada del Festival, curull d'art, somriures i llibertat creativa. Llegir més

La inauguració d'una escola sempre és motiu d'alegria i il·lusió pels habitants del poble on s'ha construït. Al voltant d'aquest moment tan especial per la comunitat, s'organitza una celebració en què els habitants aparquen per un dia la seva feina diària i s'uneixen per celebrar la inauguració de l'escola.

Habitualment, el col·legi l'inauguren el responsable de l'àrea i els caps del poble. De vegades, tenim la sort de comptar amb la participació dels col·laboradors espanyols que n'han subvencionat la construcció. Pel poble és un honor poder rebre'ls, ja que l'escola significa un canvi de vida. No només servirà com a lloc d'estudi, sinó també com a centre de reunions i espai per als tallers. El nou centre simbolitza la unió de la comunitat.

Voldria acomiadar-me, amb veu ferma, amb llum de matí indi, amb un somriure.

Voldria acomiadar-me sense llàgrimes, amb serenitat, amb l'exquisit humor que vas regalar fins a l'últim moment, quan no et quedaven forces per parlar. I tot i així somreies, apuntant-me amb la teva expressiva mà esquerra, que semblava dir "mantén-te ferma i segueix treballant".

Voldria acomiadar-me amb alegria, amb la tranquil·litat del que sap que te'n vas a un món millor, que descanses. Que ens deixes el millor llegat del món: l'obra viva que mostra que eradicar la pobresa és POSSIBLE.

Anantapur. Miro al meu voltant i veig el món transformat. La terra seca s'ha convertit en camp, les cabanyes greixoses en blanques cases, els nens descalços en somnis realitzats. En aquesta terra, el silenci de les dones s'ha transformat en el cant del canvi, els cecs ja no imaginen que llegeixen sinó que guanyen els concursos estatals i els sords interpreten música moguts per la llum dels colors.

Existeix una vida millor per als desposseïts, els paralítics, els que aparentment no van ser dotats de fina intel·ligència i que no obstant posseeixen un gran cor. Senzills tallers han donat un tomb a la vida de milers de persones.

Han estat moltes les persones que s'han dirigit espontàniament a la Fundació per mostrar el seu suport i afecte a Vicente i a la seva família des que va patir el mes de març passat l'accident vascular cerebral del qual segueix recuperant-se a Anantapur.

Per aquest motiu, la Fundació ha creat un espai a la seva web perquè tot aquell que vulgui pugui enviar unes paraules a Vicente i a la seva família.

Des d'aquest bloc que ens brinda EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, volem animar-vos també a deixar el vostre missatge. També aprofitem per donar-vos les gràcies a tots per la vostra col·laboració, suport i afecte constant.

Després del trasllat des de l'hospital de Vellore a casa seva, a Anantapur (Índia), Vicente Ferrer continua recuperant-se de l'accident vascular cerebral, sota estricta supervisió mèdica i amb l'ajuda d'un fisioterapeuta i una logopeda. Segueix estable, encara que el diagnòstic continua sent greu i, de moment, només rep visites dels seus familiars.

Ja ho saps, si vols enviar-li un missatge de suport a ell i a la seva família, recorda que aquest és també el teu espai: www.fundacionvicenteferrer.org/mensajes_vicente_ferrer

"Tinc molt clar que cap acció bona es perd en aquest món.
En algun lloc quedarà per sempre"
Vicente Ferrer

Aquest cap de setmana ens han donat els resultats de les eleccions índies. La república de l'Índia, independent des del 1947 i composta per 28 estats, s'ha pronunciat a través dels vots de 714 dels 1.100 milions de persones que l'habiten.

A diferència d'Espanya, els vots a l'Índia s'han recollit al llarg de tot el mes de maig, en més de 800.000 centres disposats al llarg de tot el país per facilitar la tasca a tots aquells que no es poden desplaçar lluny de casa seva. A més, el vot electrònic, en funcionament des del 2004, també comptarà per a aquestes noves eleccions.

Visc en un mitjà absolutament rural. I encara que els experts recolzen la idea que a l'Índia rural les persones són manipulades i comprades, i moltes vegades no tenen la informació necessària per decidir d'una manera completa, he de dir a favor de cada pagès que ha pogut acostar-se a una televisió que, malgrat que són fàcilment manipulats a causa de les seves carències, l'interès que han posat per les eleccions ha estat majúscul.

Aquests dies és complicat no pensar que difícil que és per a tothom, i sobretot per a la seva dona, Anna, el fet que Vicente estigui malalt. Tots sabem que el cos humà té els seus límits i que Vicente és molt gran. Però també és cert que Vicente és un home extraordinari, i que tota la seva vida ha demostrat que l'impossible és possible.

En aquests moments Vicente està malalt, però al seu voltant està més viu que mai. Les seves conviccions, les seves creences, la seva manera de treballar, tota la seva persona han impregnat no només els que estan al seu costat i treballen en el projecte, sinó els milers de padrins i socis que viuen a Espanya i s'hi senten tan a prop. La distància no existeix quan les emocions són tan fortes. Llegir més

Ja fa cinc mesos que estic a Anantapur, i cada vegada estic més integrat.
Els costums indis ja no m'impacten, per peculiars o insòlits que siguin. M'he acostumat al caòtic trànsit i a la polsegosa ciutat on visc des de fa gairebé mig any. Veure una vaca tallant la circulació no em crida especialment l'atenció, i observar els peus descalços d'un nen mig nu ja no em deixa bocabadat.Sempre he tingut una certa facilitat per adaptar-me a un nou medi i Anantapur no n'és una excepció. Aviat m'he adonat que existeixen dos mons: el nostre, en què tots sadollem amb escreix les nostres necessitats bàsiques, i l'altre, el de la gran majoria, el món en què unes sabates són un luxe i un llit és un somni.  Llegir més

Ja fa dues setmanes que estic un altre cop a Anantapur, la ciutat de l'infinit, que alguns han qualificat com la ciutat de l'esperança. Perquè aquí els més pobres tenen una raó per seguir creient que la vida val la pena. I no es resignen a sobreviure sinó que gràcies als diferents projectes posats en marxa les seves vides estan donant un tomb.

El ressò del canvi arriba des de fa temps als cors de molts de nosaltres, que recolzem aquest treball des del lloc on ens trobem, ja sigui Barcelona, Madrid, Sevilla... La setmana passada aquest ressò s'ha desdoblat per arribar de la mà de María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern d'Espanya, i entregar a Vicente Ferrer la Gran Cruz del mèrit civil.

Llegir més

Des del 2001, la Fundació Vicente Ferrer té sis tallers per a dones amb diferents discapacitats al districte d'Anantapur. En total, 150 noies treballen als esmentats tallers. Són dones de diferents edats, castes i orígens, però tenen una cosa en comú: totes tenen algun tipus de discapacitat.

Arribo al taller de paper maixé, a Bukkarayasamudram, un poble situat a 15 minuts del campus principal de la Fundació Vicente Ferrer. Deixo les sabates a l'entrada i m'endinso al taller que ha estat el meu lloc de treball durant els últims mesos. Fa tres setmanes que no veig les noies. Em reben, com sempre, amb una calorosa benvinguda entre somriures i tímids aplaudiments. Tenia ganes de tornar-les a veure. M'ensenyen la producció acabada i observo amb alegria i satisfacció el resultat del costós treball que fan diàriament. Després de preguntar-me per la meva família, el meu estat d'ànim i de salut, i la meva nova feina a la fundació, ens prenem un te tots junts. Són les 11 hores del matí i, com de costum, tenen 15 minuts de descans.

Observo Shameem, una noia musulmana de 24 anys d'edat que treballa al centre de paper maixé des de fa set anys. Hi va entrar a treballar el febrer del 2002, de manera que és una de les noies que fa més temps que és al centre. M'hi acosto i li pregunto si li importaria que li fes unes preguntes. "És clar que no, Javi, encantada de poder-te ajudar", em diu en un anglès bàsic al qual ja estic acostumat. Agafa una de les alfombres que tenen reservades per a ocasions especials i em porta a la part del darrere del taller, on dormen totes les noies. Seiem a terra i comencem una conversa en què aviat oblido que estic treballant.

El desembre s'acosta amb la pressió de fer cert balanç sobre com ha anat l'any. Però per als pagesos d'Anantapur, tot segueix igual que sempre. Aquí, la feina els impedeix, o els ajuda, a no pensar en més endavant. La varietat de religions fa que el Nadal només sigui un petit esdeveniment més, que es combina amb la resta de rituals barrejats entre la multitud.

Tot i així, a Espanya hi ha molta gent que se sent connectada amb Anantapur, amb l'espai en què tota aquesta gent lluita, dia a dia, per tenir una vida millor. El desembre significa per a molts espanyols pensar en com deu estar el seu nen apadrinat, o el grup de dones a què dedica la seva aportació. Altres es pregunten com deu estar evolucionant el projecte en què han col·laborat, que pot ser una escola per a un poble, l'ampliació d'un hospital o una casa per a un discapacitat... Aportacions traduïdes en una il·lusió que es converteix en esperança a l'altra punta del món. I el final de l'any, més enllà de Nadal, es transforma en aquesta pausa necessària que ens fa reflexionar.

Llegir més

Passa una cosa molt important quan tens l'oportunitat de compartir moments, gairebé diàriament, amb persones tan especials i úniques com Vicente i Ana Ferrer. Avui, us explicaré com ha estat, i és, el dia a dia amb Vicente. Una aventura.

Al principi, quan vaig arribar, mirava Vicente amb certa timidesa, un home gran, de fort caràcter, encantador i amb un agudíssim sentit de l'humor, però també seriós si l'ocasió s'ho mereix. No sabia com relacionar-m'hi, ja que m'imposava molt el que pogués dir-me i pensava que no tenia sentit anar a parlar amb ell si no tenia res específic o profund per comentar-li. Però al cap d'un mes, aproximadament, tot va anar canviant. Va passar al llarg dels dies, al veure'l amb més gent, actiu i d'anar a les seves diferents xerrades. Llegir més

Que important que és cobrir les necessitats bàsiques. Menjar, tenir un sostre per aixoplugar-se i poder accedir a l'educació per així canviar el present per un futur millor. Tots estarem d'acord que sense les principals necessitats cobertes és molt difícil viure. ¿Però quina cabuda té l'esport en aquest procés?

Paral·lelament als projectes clau que s'estan desenvolupant a Anantapur --en l'àrea de vivenda, educació, sanitat, dona, ecologia i persones amb discapacitat-- i que són el motor del canvi de vida dels pagesos més pobres de la zona, uns dos milions i mig de persones, han començat a desenvolupar-se diversos projectes que tenen com a objectiu desenvolupar la salut i la fortalesa dels nens.

Avui, he assistit al Tercer Torneig Rural d'Atletisme Femení, en què 28 equips de nenes de col·legis de tots els pobles del districte s'han reunit per participar en una competició esportiva. Relleus, salts, llançament de pes, carreres... Cada nena llueix un senzill conjunt de samarreta i pantalons amb el color que representa la seva regió. Totes estan contentes, i nervioses. Per a moltes, aquesta és la primera vegada que assisteixen a una trobada tan gran. Un total de 277 nenes que no es coneixen s'han trobat per compartir un dia ple d'emocions. Un atent silenci regna entre les grades, unes quantes cadires disposades les unes darrere de les altres, mentre es desenvolupen les proves en el terreny d'atletisme. Un sol de justícia cau sobre la terra, que, rogenca i seca, desprèn una calor gairebé insuportable.