Aquesta setmana he estat fent entrevistes per cobrir el lloc de tècnic d'administració per a l'oficina. Entre els currículums que hem rebut en destacaven dos: un era el d'una persona que ha estat treballant dos anys en la missió de MSF-Suïssa en un lloc similar, i l'altre era d'un dels nostres empleats que treballen netejant l'oficina. "Jo estic estudiant perquè no em vull passar la resta de la vida netejant... Sé que sóc capaç de fer molt més... Si tinc una bona formació algun dia podré trobar una feina millor", em comentava fa uns dies.
Vaig estar revisant totes les candidatures i, sens dubte, la persona amb experiència era la millor a priori. Vaig trucar a Wang Ya (la financera dels suïssos) per demanar-li referències i em va comentar que era molt bona. A més, estava encantada de poder ajudar-la a trobar una feina ara que ells tanquen els seus projectes al país. Vaig pensar: "Aquesta serà, sens dubte, la millor opció, una persona de confiança, amb experiència al lloc de treball, amb coneixement de MSF... Què més puc demanar". Ho tenia molt clar, no hi havia dubtes. Això era dilluns a la tarda.
Dimarts al matí ens vam posar amb Carol a revisar la comptabilitat. D'un en un miràvem els assentament dels projectes. Carol llegeix en veu alta el que figura als rebuts i jo confirmo la informació entrada en el programa de comptabilitat. Aixeco el cap i veig que la nostra candidata està netejant les finestres del despatx. Mentre sento Carol recitar les despeses no puc evitar pensar què deu estar passant pel seu cap al veure'ns treballant davant de l'ordinador. Me la imagino com una Ventafocs a qui el destí (la seva madrastra) ha condemnat a mirar des de darrere de la finestra el que a ella li agradaria ser. Me la imagino somiant poder deixar de banda els seus draps i el seu vestit ratat de tant netejar per poder aconseguir la seva millor feina.
Aquella nit no deixava de rondar-me una idea pel cap: "¿Ha de ser ella qui s'ha de quedar amb el lloc? La persona de MSF-Suïssa és bona, té molta experiència i segur que no tindrà problemes per trobar una nova feina. En canvi, ¿qui donarà una oportunitat a la nostra ventafocs? ¿No hem de ser nosaltres, des de MSF, els que apostem per ella? Pensa en la diferència que aquesta decisió pot suposar per a la seva vida ".
Dimecres a la tarda comencem les entrevistes. Són quatre en total.
La persona de MSF-Suïssa fa una entrevista excel·lent. Quan m'explica la seva experiència en els últims anys veig reflectida en les seves explicacions cada un dels punts que havia anotat en el perfil del càrrec. És jove, agradable i, a la vegada, transmet seguretat i fermesa.
Acabo l'entrevista, torno a la meva taula i li explico els meus dilemes a Carol. Ella tampoc s'atreveix a definir-se i m'anima a prendre la "millor" decisió. ¡Que fàcil ! No obstant, em fa una reflexió interessant. "Crec que la part de vises, tràmits, etcètera, es pot aprendre en poc temps, però hauries d'assegurar-te que els seus coneixements informàtics són bons. El programa de gestió de personal és complicat i per les altres tasques necessitarà usar Word i Excel assíduament, i això és una mica més lent d'aprendre".
A les 17.00 hores vam començar l'entrevista. Li explico detalladament en què consisteix el lloc de treball i veig que comença a canviar la mirada, sembla desanimada. Li dic que he revisat el seu currículum i que no es preocupi, que sé que no té experiència prèvia en aquests temes però que no és problema, que m'expliqui el seu historial acadèmic i la seva experiència professional i després ja veurem com ho podem arreglar. La seva cara es relaxa, i comença a parlar.
"Tinc 28 anys. Vaig néixer en una família amb pocs recursos i molts germans. El meu pare aviat ens va abandonar, la meva mare és analfabeta. Vaig aconseguir una plaça en un col·legi de missioners i vaig acabar la primera etapa amb molt bones notes. Per continuar, un doctor del barri es va oferir a pagar els meus estudis els següents dos anys. A l'acabar el segon trimestre, el senyor va morir. Vaig haver de deixar el curs a la meitat perquè no em podia pagar la matrícula. Després, vaig estar un temps més al poble, però al veure que no podia seguir estudiant vaig decidir mudar-me a Kampala.
Vaig estar un temps buscant feina sense gaire sort. Finalment, vaig trobar un altre senyor, un empresari sud-africà, que es va oferir per pagar els meus estudis. Desgraciadament, el senyor es va mudar al cap d'un temps i vaig haver d'abandonar de nou l'escola.
Vaig tornar al poble i la meva mare em va parlar de buscar un marit, deixar-me de tonteries i assegurar-me un futur. Jo m'hi vaig negar en rodó. Volia aconseguir el meu somni. Penso que si un s'esforça i realment creu en el que fa, al final aconsegueix allò que es proposa.
Poc temps després, vaig tornar a Kampala, on vaig trobar feina a MSF-Espanya com a netejadora de l'oficina. En paral·lel, els últims dos anys, m'he tret un certificat en comptabilitat i ara estic estudiant per treure'm el diploma".
Em vaig quedar de pedra, i amb el cor encongit. Ara encara tenia més dubtes sobre la decisió a prendre. De nou, el meu cap i el meu cor en plena lluita. Era evident que el seu perfil professional era inferior al de l'altra candidata, però aquesta tenia un màster en superació personal, era una lluitadora.
"Molt bé", li vaig comentar. "Ara si et sembla, m'agradaria fer un petit test d'informàtica".
Ens asseiem davant de l'ordinador i li demano que obri el Word i escrigui una carta tipus per al ministeri sol·licitant un permís de treball per a un expatriat. La veig dubtar a l'hora de trobar la icona d'inici del programa. Arxiu-panel de control-ajustos-programes-word-obrir (¡uf!).
Comença a escriure la carta, lentament, buscant les lletres al teclat. No sap què escriure. Em mira. Li comento que improvisi un text tipus "li faig arribar l'expedient de XXX per tramitar el permís de treball...". De nou la mirada perduda, espantada. Ho deixem en una breu línia per no allargar l'exercici. Li dic que li posi data i firma a la carta, i que la guardi.
Després, li demano que obri l'Excel i prepari una taula per registrar les arribades i sortides d'expatriats. De nou, queda clara la seva poca familiaritat amb la informàtica i amb aquests programes en concret. Deixem l'exercici.
Tornem a la taula i em sento en l'obligació de dir-li que no podrà aconseguir el lloc de treball. No vull que es faci falses il·lusions. Li explico la importància de la part informàtica per al càrrerc i de la necessitat d'assumir les tasques des del primer moment, sense poder esperar que ella aconsegueixi l'experiència amb els programes. L'animo que practiqui a l'hora de dinar i a l'acabar la jornada amb els ordinadors de l'oficina per millorar en aquest aspecte.
Finalment, he seleccionat la persona de MSF-Suïssa per a la feina. El tema informàtic era molt clar i m'ha estat una mica més fàcil prendre la decisió. No obstant, per què negar-ho, en algun lloc del meu interior ressona encara la veueta que em qüestiona si he decidit correctament.