En situacions de crisi, i de forma lamentable no abans, sorgeix amb força l'autocrítica i l'interès comú per saber que ens ha fet tocar fons. També és la conjuntura en què existeix més receptivitat a nous plantejaments, fins i tot els més desgavellats. D'això últim, en tenim molta experiència els europeus, per comprovar-ho només fa falta repassar la història de barbàrie del segle XX.

Quan la llum s'apaga al mig d'una festa, tothom dóna cops de mà per les parets buscant l'interruptor. En això estan ara polítics i gurus econòmics de mig món... però també milions de persones que perden la feina, la casa, els seus projectes de futur...

La falta de previsió i l'absència de claredat en la manera de com sortir-se'n és la norma comuna en organismes internacionals, caps de govern, claustres universitaris, consells d'administració bancaris... L'embolic és tan gran i l'autoengany de tots ha estat tan profund, que fins i tot trigarem molt a veure llum al final del túnel.

La crisi des de Llatinoamèrica es veu d'una altra forma. Al contrari que a Europa, el denominat estat de benestar no està en perill en la majoria dels països de la regió, per la trista raó que mai ha existit. On treballo, el Paraguai i Bolívia, no espanten les xifres de la desocupació espanyoles, perquè la majoria dels seus habitants tenen feines precàries que no els permeten cobrir les seves necessitats essencials i en un 20% de les llars ni tan sols se satisfan els requeriments alimentaris essencials.

La fallida absoluta de bancs o caixes d'estalvi a Llatinoamèrica ha estat molt freqüent en els últims 20 anys. Al Paraguai, van caure els bancs Alemán, Unión, Multibanco, Plus, Oga rapé, entre altres. Són moltes les persones que ho van perdre tot amb el tancament de la nit al dia d'aquestes entitats. Ja existeix una certa cautela col·lectiva davant l'actuació dels bancs.

A Espanya, existeixen fons de garantia per cobrir fallides puntuals, cosa que fins ara es considerava impossible "donada la robustesa del nostre sistema financer". És molt probable que abans que s'acabi l'any a Espanya es pugui comprovar que aquest era un altre mite, com el que deia que "la vivenda no baixarà mai de preu".

El 2001, després de més de deu anys d'un creixement econòmic espectacular basat en el consum intern i en la sobrevaloració de la seva moneda, (cosa que afavoria les importacions, l'increment del dèficit comercial i el desmantellament del teixit productiu local per la seva escassa competitivitat), l'Argentina va viure una crisi que va significar l'empobriment de la pràctica totalitat de la població, amb un retrocés de fins al 20% al PIB.

Abans d'aquest esclat socioeconòmic que va conduir 2,3 milions de nens a la desnutrició, l'Argentina va ser mostrada com a país exemple de polítiques econòmiques "encertades" per part del Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional. A Espanya, podríem haver tret a temps moltes conclusions de la mala experiència argentina. La més bàsica és que no es pot viure per sobre de les possibilitats reals.

A Llatinoamèrica també es poden trobar alguns exemples del que significa l'aplicació pràctica (i en grau extrem), d'algunes de les propostes que aquests dies es consideren per sortir de la crisi: congelació de salaris, reducció de la càrrega fiscal, més mobilitat laboral, abaratiment de l'acomiadament, etcètera. Propostes que en si mateixes tan sols comportaran un deteriorament més gran en les condicions de vida dels grups socials que es van veure més exclosos en l'etapa expansiva de l'economia, i que ara pateixen les pitjors conseqüències de la crisi.

Al Paraguai, el salari mínim mensual és de 250 euros, encara que a la pràctica es converteix en el salari màxim a què aspiren molts dels que tenen la sort de treballar assalariats. No existeix impost a la renda individual, la càrrega fiscal és del 9,9%, la més baixa de Llatinoamèrica. La indemnització per acomiadament a un treballador és de tan sols 120 euros per any treballat. La mobilitat laboral al Paraguai és indiscutible: més d'un milió de paraguaians resideixen a l'Argentina, mentre que s'estima en 100.00 els que van emigrar a Espanya a buscar feina durant els últims sis anys. Aquestes receptes, sumades a altres múltiples problemes, han contribuït que al Paraguai la pobresa extrema, verdadera i permanent situació de crisi, s'hagi incrementat en els últims anys.

Una altra alternativa molt actual a Llatinoamèrica passa per la nacionalització d'empreses privades, fins i tot de sectors complets de l'economia. La falta de perícia dels nous gestors públics està comportant el desproveïment de béns bàsics com ara aliments i combustible.

És difícil saber on es troba l'interruptor que torni la llum. No sembla tenir gaire sentit buscar-lo entre la bibliografia dels segles XVIII (Adam Smith) o XIX (Karl Marx). La conjuntura requereix seguir camins nous. Mentre que aquestes vies no s'obrin, hem d'estar molt atents a les solucions simples, ja que aquestes no existeixen, en cas contrari, és molt probable que la llum que vegem al final del túnel... sigui la d'una locomotora que es dirigeix a tota màquina cap a nosaltres.