Crec que els lectors d'aquest bloc deuen haver vist moltes vegades que, encara que els posts estiguin escrits amb un gran amor a l'Àfrica i a la seva gent, això no impedeix que també puguem fer una mica de crítica sobre certes realitats i actituds que mereixin ser criticades.
En els últims dies, l'Àfrica torna a omplir titulars dels mitjans de comunicació, però no es preocupin, la notícia en qüestió no és res de positiu, com una exitosa política social, una victòria en la lluita contra la sida o un nou fàrmac contra la malària... No, es torna a tractar del morbo que produeixen certes situacions, personatges i personatgets que als mitjans els serveixen molt per ocupar un espai de segon ordre que entretingui el personal, àvid de caspa i xafarderies.
La veritat és que aquesta vegada el president sud-africà Jacob Zuma ho ha posat en safata a tothom. El xou està servit: viu en oberta poligàmia, amb tres dones (tot un problema per als encarregats de protocol, com us podeu imaginar), i això s'uneix a un historial d'un divorci i una altra dona que, per raons que no fan al cas, va decidir suïcidar-se, i al fet que abans de convertir-se en president s'ha hagut d'enfrontar a càrrecs de violació i d'haver tingut contactes sexuals sense protecció amb una dona que era seropositiva (això al país que té més infeccions del virus de la sida, cinc milions en total). Com veieu, tot un figurí.
Per un costat, em trec el barret davant aquest gest: almenys, ha estat transparent i per una vegada veiem un president que accepta que viu en una relació així. Ja n'hem vist molts amb una dona oficial i amb les seves amigues amoroses repartides en llocs o posicions estratègiques del país i disfrutant fins i tot de guardaespatlles, cotxes i personal de seguretat en general a costa de l'erari públic.
Per un altre costat, reconec que, encara que la poligàmia sigui part d'algunes cultures africanes, això no és una patent de cors de validesa i de positivitat. Com ha dit algú, no tot el que és part d'una cultura és bo per a la societat i per als seus elements més vulnerables. És més, en una situació en què la dona viu una discriminació tan massiva i tan crònica com passa en gairebé tots els països africans, les situacions de poligàmia no fan sinó agreujar encara més el problema. Les dones es converteixen en un número, en una demostració de poder i de riquesa. Al Sudan, per exemple, m'he trobat diverses vegades el cas de senyors que tenien tanta riquesa i havien comprat tantes dones que al final els seus fills grans eren els que disfrutaven de les seves adquisicions més joves perquè el pobre ja no tenia ni l'edat ni la vitalitat per acontentar-les... cronològicament podrien ser les seves nétes.
Doncs el que dèiem, només faltava aquesta. El nostre prolífic Zuma, de 67 anys, ja té 19 fills segons les estadístiques oficials, i en les últimes setmanes se n'hi ha afegit un de nou, fruit d'una (esperem que fugaç) unió amb la filla d'un dels directius del Mundial de futbol que se celebrarà al país en els pròxims mesos. Doncs sí, sembla que a casa de Zuma hi plou sobre mullat. Per mi, aquesta és la cara més casposa de l'Àfrica: per si no n'hi hagués prou d'haver estat aparellat en la seva vida amb cinc dones oficials, l'home també necessita alguna aventureta a fora... Les dones també són números i trofeus en el seu historial de llits i polvos, res més. I el pitjor són la legió que imiten dirigents així i no tenen problema a l'hora de deixar dones embarassades a tort i a dret. No sé exactament quines són les estadístiques de les famílies monoparentals, però a l'Àfrica són un nombre immens. Milions de dones lidien dia a dia amb una caterva de nens d'algun irresponsable que va aparèixer un dia, les va captivar amb promeses buides i es va tornar a esfumar per treure's de sobre qualsevol responsabilitat.
Encara que Zuma segueixi sent tan eixelebrat (acaba d'anunciar el seu nou compromís matrimonial amb una nova candidata), jo seria del parer, malgrat que sigui president, que s'haurien de prendre mesures amb aquest home i fer-li una vasectomia en condicions. Les coses no estan per anar deixant el món sembrat de néts... ¿no?