El principi de febrer marca el començament del curs escolar a Uganda. És un dels moments de més activitat dins de les famílies. Com que amb la xarxa d'escoles públiques de l'Estat no n'hi ha prou per cobrir les necessitats del gran nombre d'estudiants, l'ensenyament s'ha convertit en una de les activitats econòmiques més lucratives del mercat. Qualsevol passerell s'ajunta amb un grup de persones afins (no sempre prou qualificades) i munten una escola o un internat.

Per totes bandes apareixen escoles que, a l'empara de la poca regulació i control de l'Estat, es desenvolupen d'una manera a vegades anàrquica, si no delictiva. Especialment atractives són aquelles institucions escolars que ofereixen règims d'internat, a causa del fet que proporcionen educació a nens de zones remotes i per tant són més lucratives que una simple escola de dia. Durant aquestes setmanes, et trobes en tots els mitjans de comunicació nombrosos anuncis que proclamen als quatre vents les virtuts i el valor afegit d'aquesta escola o d'aquella altra, les magnífiques instal·lacions, les activitats extraescolars, el seu èxit en els exàmens i fins i tot els rígids valors morals necessaris per redreçar una joventut cada vegada més esgarriada. Màrqueting en estat pur, vista la gran competició que hi ha.

D'altra banda, quan durant el mes de gener es publiquen a tot el país els resultats dels exàmens finals del curs que s'ha acabat, t'adones de fins a quin punt es comercialitza el sector educatiu, amb la connivència dels mitjans de comunicació, que sempre donen pèls i senyals de quina escola ha aconseguit el nombre més alt d'aprovats, i quins alumnes han destacat de manera excepcional a nivell local, regional o nacional, incloent-hi fotos, notes i altres dades. Totes aquestes informacions són essencials per després poder publicitar-se d'una manera molt més intensiva de cara al públic en general (i, evidentment, apujar la matrícula per a l'any següent). Tot un negoci, rodó en molts casos.

La veda s'ha obert per a tants estudiants (i pares, és clar) que, com és lògic, volen accedir a un centre que ofereixi els màxims nivells de qualitat i saben que l'espai en un centre bo és sempre limitat. Tan bon punt la família té els recursos per enviar el noi o la noia al col·legi desitjat, ara el desafiament per a moltes famílies és comprovar que la realitat s'ajusti a la publicitat del centre. No és estrany llegir anuncis d'una institució que promet la lluna... laboratoris, instal·lacions esportives, entorns naturals i saludables, etc., i després la realitat és la d'un edifici brut amb nivells baixíssims de salubritat i l'entorn natural és l'ofert per vaques i estables. A l'haver-hi tanta demanda, no és petit el grup de persones que cada any cauen en la xarxa d'una publicitat enganyosa i es troben amb més d'una desagradable sorpresa.

D'altra banda, tenim totes les escoles públiques, que intentaran per tots els mitjans aguantar el ritme que imposen les més poderoses. No sempre ho aconsegueixen, per desgràcia, i al final tira endavant qui pot pagar-se les despeses o qui té un padrí que li doni un cop de mà en aquella empresa. Encara que l'educació bàsica sigui per llei gratuïta, s'ha de tenir en compte que les famílies encara han de contribuir en les despeses dels uniformes (essencials en aquest context cultural), els llibres de text i, s'escau, el transport dels estudiants. Tot un desafiament per a la majoria de la població, però més encara per a les moltes famílies nombroses que, en molts casos, es veuen en la disjuntiva de triar els nens que estudiaran i els que es quedaran a casa ajudant en les feines domèstiques sense possibilitat d'educació.

Aquí el destí de les nenes mereixeria un capítol a part, ja que són sempre el sector més desafavorit i amb menys oportunitats. Crec fermament que el futur de l'Àfrica es decideix en el percentatge de dones que poden no només accedir sinó també completar amb èxit uns estudis bàsics o secundaris. El fet que una noia hagi acabat els estudis garantirà en la immensa majoria dels casos que els seus fills vagin a l'escola... però això per desgràcia gairebé no es reconeix ni té pes a l'hora de promoure l'assistència escolar de les nenes. Una desgràcia que se segueix repetint, malgrat petits i tímids avanços... i una guerra en què sí que val la pena lluitar.