Més d'una vegada en el món de la cooperació internacional i les oenagés he sentit frases del tipus "nosaltres som professionals, no som missioners," "nosaltres fem justícia, els missioners, caritat." Reconec que afirmacions així em fan sortir de polleguera i m'entristeixen. Conec el millor i el pitjor dels dos mons i em sembla una gran injustícia que s'apunti a la professionalitat o la justícia com un terme contraposat al que és la tasca missionera. L'expressió dóna a entendre que els missioners no són professionals. Home, sobre això crec que hi hauria molta tela per tallar.

Possiblement alguns no tenen els títols universitaris tan corrents en els currículums del personal de les oenagés, però tenen altres títols i màsters no atorgats per universitats: coneixen molt bé la llengua, la cultura local (¿quina oenagé està disposada a gastar temps i diners a preparar els seus efectius en aquests camps?) i compten amb l'experiència de molts anys d'autosuficiència enmig del màxim aïllament, sense la dependència que tenen certes organitzacions del la logística i el suport exterior. Per un altre costat i sent una mica menys diplomàtic, crec que netejar els mocs o treure la merda d'uns orfes de sida o d'uns avis moribunds en una selva perduda del Camerun pot ser tan professional com fer un estudi geològic d'aigua i sanejament. ¿Per què no?, ¿on és la diferència?, ¿en el saber o en l'entrega?

I posats a comparar, crec que els títols anomenats professionals no ho són tot. Amb més freqüència de la que un voldria, he vist elements ben titulats i amb màsters que han estat completament nefastos en el terreny: han vingut a l'Àfrica a "fer la seva experiència exòtica", a aprofitar la indigència de la població per passar-se per la pedra tota noia massissa de la regió, a fumar, esnifar o engolir tota substància narcòtica que els caigui a les mans i a fer tots els disbarats que a casa seva els portarien directament a la garjola. El pitjor és que aquestes persones han aconseguit aquests llocs de treball després de passar estrictes proves de selecció per part dels departaments de recursos humans corresponents. No tot és tan bo com ho pinten, ni tan sols en el món de la cooperació. La preparació professional no és res, m'atreviria a dir que absolutament res, si no va acompanyada d'una entrega, una mística, una vocació (no necessàriament religiosa, posem profundament humanista) i un miqueta d'ètica.

Comparant aquests dos mons, crec que els missioners sempre tenen les de perdre. No tenen un gabinet de premsa que doni a conèixer la seva feina, ni un departament dedicat que els busqui subvencions en els diferents ajuntaments i comunitats autònomes, tampoc tenen un dispositiu de seguretat (com el tenen moltes oenagés que compten fins i tot amb recursos humans especialitzats només en aquest camp) que asseguri la seva integritat física en situacions realment volàtils... Faran durant anys una tasca callada, soferta i sense grans escarafalls, i al final ¿què passarà?

En els últims anys ha hi hagut avenços importants en el sector de la cooperació. Crec que és de justícia reconèixer els esforços que s'han fet a l'hora de valorar la feina de moltes persones en condicions de treball molt peculiars. L'anomenat Estatut del Cooperant ha estat un clar avanç a l'hora de reconèixer les necessitats específiques d'aquest col·lectiu. No obstant, la disposició del Govern, tan generós en altres camps, no inclou el col·lectiu missioner. Es diu que la raó principal és que no tinguin un "contracte de treball", que sigui una tasca purament "vocacional" (me n'oblidava, no són professionals) i que per tant el que fan no es pot considerar treball.

Em sembla una injustícia com una casa i m'hi rebel·lo. S'ha de dir molt alt que, en situacions on les organitzacions humanitàries es retiren per les pobres condicions de seguretat, la gran part dels missioners decideixen quedar-se voluntàriament. Bojos acabats, sí, potser perquè es creuen que el seu destí està unit a la gent a la qual dediquen la seva vida i això no està regulat per un contracte laboral, sinó per un element molt més sòlid, vital i durador: la seva entrega.

Fins ara mateix, aquests homes i dones enmig de les més desafiadores condicions de treball no tenen dret a prestacions socials a la seva pàtria. ¿Per què? Donat el recel que actualment se sent davant tot el que és religiós --especialment si es tracta de l'anquilosada, retrògrada i obscurantista Església catòlica--, no resulta estrany que es doni l'esquena a un grup al qual més que per la seva feina social se'l vulgui reconèixer merament com a purs agents del Vaticà, "proselitistes de la cristiandat", engrossidors de Llibres de Baptisme o pures reminiscències antiquades d'aquells dies de Domund, postulacions al carrer i caps de negrets fets guardiola per a donatius. Definitivament, no són professionals... són una altra cosa i per tant se'ls ha de donar de menjar a part o, millor encara, no donar-los res. Una actitud que, com a ciutadà, a part de com a cristià, em produeix una profunda vergonya.

Afortunadament per al Govern, aquest col·lectiu no s'organitzarà ni sortirà al carrer amb pancartes, xiulets o assegudes davant de qualsevol ministeri. Seguiran atenent els seus grups de dones, els seus orfes o les seves activitats socials i pastorals sense dir ni piu i sense demanar un duro a l'erari públic. A la pobra religiosa que en aquests dies li han amputat les cames com a resultat de l'atac dels rebels del Congo més li val que la seva congregació li hagi buscat una pòlissa d'assegurança privada perquè pugui rebre a Espanya l'atenció que necessita, perquè, òbviament, en un hospital perdut d'aquell país la seva activitat no era professional i per tant no mereix ser posada al nivell de qualsevol altre cooperant. Possiblement, si es queda a Espanya per la seva minusvalidesa, la seva congregació haurà de buscar algú que la cuidi, però allà tampoc es podrà beneficiar d'una compensació per accident laboral o una merescuda jubilació. Per l'Estat, ella no ha existit com a treballadora, la seva feina no mereix cap reconeixement, és un insignificant i invisible testimoni d'entrega desinteressada, valor que cotitza poc en les borses i el mercat laboral.

Ara mateix són més de 17.000 els missioners espanyols a tot el món (i ¡atenció!, no només estem parlant de capellans i monges, també hi ha molts laics). Cada dia comencen al món 4 projectes socials i 10 d'educatius que estan auspiciats per l'Església catòlica... A veure quina oenagé pot dir el mateix. Per desgràcia sembla que la qualitat del que es fa depèn molt de qui ho porta a terme. I en la preocupant situació que veiem ara al Congo, no ho dubtin: els professionals, quan la cosa pinti malament, comprensiblement sortiran d'aquella zona, i deixaran el caos que vingui a altres professionals invisibles. Beneïts siguin.