El meu nom és Shila Ganguly, sóc espanyola d'arrels índies i fa un any que sóc a Bombai, els últims quatre mesos treballant amb Ana a Somriures de Bombai. Han estat milers les experiències que he viscut en aquest meravellós país i aquesta caòtica ciutat, i en aquest primer article m'agradaria compartir-ne amb vosaltres una en concret, que, encara que sembli una mica insulsa, per a mi va ser molt especial. Un sopar en una barraca, amb una meravellosa família composta per sis persones: els pares, tres nens petits i la mare del marit.

El lloc, un slum. Els slums de Bombai són barris de barraques on malviuen milions de persones, la majoria procedents de la resta de l'Índia. Es troben per tota la ciutat, al centre i als suburbis. L'arrel d'aquest amuntegament està en la constant immigració, ja que Bombai rep diàriament l'arribada de 900 persones que busquen una vida millor. La ciutat no està preparada per a tants habitants, el preu del sòl és excessivament car, i per tant les condicions en què viuen són denigrants: les cases, fetes de fang, ciment, tova o plàstic, són molt petites; no hi ha aigua corrent i els banys són compartits; moltes vegades no hi ha electricitat. Més concretament, les vivendes dels slums tenen cuina només en un 37% dels casos, vàter només en un 5%, bany en un 37%, i aigua canalitzada dins de la vivenda només en un 50% de casos.

En el camí cap a casa, Manisha, la mare de la família, em va presentant tots els veïns com la seva "amiga estrangera". Ells, curiosos, m'envolten, em somriuen, i em fan mil preguntes. La casa no té més de set metres quadrats, on viu tota la família. La cuina és un fogó en una cantonada, per descomptat no hi ha taules ni cadires, només un llit i estoretes a terra, on dormen els tres nens. El bany és comunitari i no hi ha aigua corrent, però tots viuen feliços i les criatures corren amb altres nens de la barriada pels polsegosos carrers. Almenys aquests nens van a l'escola. Manisha insisteix molt en aquest punt, ja que és conscient del terrible futur que els espera si no reben una educació. Les màfies que governen els slums obliguen en moltes ocasions els nens a pidolar pels carrers de Bombai o els prostitueixen al conegut barri dels llums vermells anomenat Kamathipura.

Només d'arribar a la casa, Manisha em diu que l'esperi asseguda al llit perquè ella ha d'anar a buscar aigua al pou comú (només disposen de dues hores al dia per proveir-se). Insisteixo que jo l'ajudo, s'hi nega i, és clar, ella guanya la discussió. Uns 20 minuts després, la casa és plena de galledes i ampolles plenes d'aigua. Després d'una altra discussió, la convenço per ajudar-la a cuinar (tot i que no tinc ni idea de cuinar menjar indi). Així que, a terra, l'ajudo a preparar els deliciosos puris, una espècie de bunyols que equivalen a la nostra barra de pa a Espanya.

Quan tot està a punt, ens asseiem amb les cames encreuades i em posen al davant un plat enorme ple de diversos guisats. Em sorprèn que ells no mengin amb mi, i al preguntar-los-ho em contesten que és de mala educació que els amfitrions mengin a la vegada que el convidat, ja que ells hi són per servir-me el menjar i encarregar-se que no em falti res. Els tres nens (de 3, 5 i 9 anys, guapíssims i molt entremaliats), Manisha i el seu marit i la mare del marit se situen al meu voltant i em serveixen.

Així, entre rialles per la falta de comunicació (ells saben una miqueta d'anglès i jo una miqueta d'hindi, però ens entenem), llàgrimes per l'omnipresent xili en qualsevol guisat i jocs amb els nens, que estan encantats amb la xocolata que els he portat, acaba la meva meravellosa vetllada. Malgrat la sufocant calor, el menjar picant i la incomoditat d'estar tanta estona amb les cames encreuades, he passat una estona excel·lent amb aquesta família, que m'ha demostrat l'hospitalitat que defineix el poble indi, els esforços per agradar-me, i l'alegria que desprenen malgrat la pobresa que els envolta.