Segons el nostre pla, havia de ser un dia llarg i de molta feina. I ho va ser, però per altres raons. No vam aconseguir instal·lar els tancs ni la planta de tractament d'aigua a Nepoxen. Moure's a El Chaco (Paraguai) és més difícil del que sembla.

La comunitat està a 25 quilòmetres des de l'autopista a través d'un camí argilós. Per arribar fins allà, un carro de doble tracció ve bé, però per portar els tancs d'un poblet a un altre necessitàvem un tractor. Aquí va començar l'odissea. Llegir més

Arribem a Cruce de Pioneros després de cinc hores de viatge sobre la carretera Trans Chaco, cap al nord-oest d'Asunción. Al llarg dels 450 quilòmetres de recorregut, el paisatge àrid, pla, terres d'aquelles tan planes que la teva vista mai arriba a veure el final. De gent, poca, si de cas alguna família caminant a la vora de la carretera i sota un sol que ho crema tot.

Aquesta terra és calenta, seca, però també rica en aigua. El riu Paraguai i el riu Pilcomayo voregen la regió, però les seves lleres van perdent força, a vegades per les preses il·legals, a vegades per falta de pluja. I una cosa curiosa, les abundants aigües subterrànies són totes salades. ¿La raó? Fins fa prop de nou milions d'anys, la Llanura Chaco formava, juntament amb la Llanura Pampeana, el fons d'un mar poc profund i càlid. Amb el xoc de les plaques, aquest mar va desaparèixer a l'elevar-se el continent. Arenes, sediments i altres materials producte de l'erosió van acabar de formar El Chaco que avui coneixem. Llegir més

Avui és el Dia mundial de l'alimentació, el dia en què recordem que totes i tots tenim dret al menjar, en quantitat i qualitat. Aquest any la data arriba enmig de la crisi per l'augment en els preus dels aliments. I bé, com diu la meva cap, en un món coherent, això hauria de suposar una oportunitat per a les agricultores i agricultors que ens donen menjar, fins i tot per a nosaltres, que comprem els productes. Però no, en aquest món de cap per avall, això s'ha convertit en una amenaça.

¿Uns més afectats que altres? És clar. Les dones en són les més perjudicades, perquè sobre elles recau la responsabilitat d'alimentar la família i sovint són les primeres que deixen de menjar perquè altres ho facin. A més, encara que són elles les qui produeixen majoritàriament els aliments bàsics, rarament són propietàries de les terres i tenen limitat accés a mesures de protecció, com ara assegurances agràries i crèdits.

Quan van al mercat, cuinen coses bones o seuen a la taula, no s'han posat a pensar: ¿d'on ve tot això? ¿qui produeix els nostres aliments? Doncs a l'Amèrica Llatina --i l'Equador no n'és l'excepció-- els responsables d'alimentar la gent són els petits productors, els pagesos i camperoles que es dediquen a l'agricultura familiar. És en ells i elles en qui han d'invertir els governs per pal·liar la crisi i per afrontar-la millor, en cas que continuï. ¿Els queda cap dubte d'aquest secret a crits? Oxfam ha preparat un informe sobre el tema. No se'l perdin.

Ahir l'Equador va dir sí a la seva nova constitució en una jornada electoral que no només representa mesos de treball d'una assemblea constituent, sinó també anys de lluita de moviments i organitzacions socials. Lluites per tenir accés a l'aigua, accés a la terra, pel respecte a la naturalesa.

No saben l'emoció que provoca ser part d'aquest moment en què la gent decideix el seu destí, sobretot quan aquest destí no passa per elegir un president, sinó per aprovar la seva llei màxima, la constitució que definirà el tipus de país i de desenvolupament que vol la majoria.

Viure aquest procés ha estat intens i ahir l'ansietat ja era més gran que jo. Em vaig aixecar aviat, vaig preparar-me un bon cafè i vaig començar a seguir pas a pas les votacions. La televisió estava muda, la ràdio transmetia en viu cada hora i la premsa escrita oferia informació abundant: reportatges sobre el procés de redacció, infografies sobre els articles més polèmics, quadros comparatius de les últimes 10 constitucions i testimonis i declaracions de líders i dirigents del país. Des de les finestres de casa, el carrer estava tranquil i sense soroll, com si fos un diumenge qualsevol.

Llegir més

Aquests dies no farà falta travessar l'Atlàntic per visitar els Andes equatorians. Ara podràs conèixer més de prop el naixement de l'aigua al cim del Cayambe, la vida màgica i desafiadora de la seva gent i les històries de moltes comunitats que s'han organitzat per conservar la naturalesa i exigir el compliment dels seus drets.

¿Com fer-ho? Hem portat una miqueta de nosaltres fins a l'Expo-Saragossa. Al FARO, al pavelló de les organitzacions no governamentals hi ha imatges, testimonis i somnis d'homes i dones que participen en iniciatives comunitàries de conservació del páramo, aquelles altes muntanyes on neix l'aigua a la qual poques vegades poden accedir de manera efectiva. Llegir més

¿Quantes cartes deu haver rebut Ingrid Betancourt des que va deixar de ser ostatge? Centenars, milers potser. Però segur que poques igualen l'enviada per Rafael Correa, president de l'Equador.

Datada el 10 de juliol i publicada fa un parell de dies, la carta reprèn una de les grans diferències dels últims anys entre els governs de Colòmbia i l’Equador: la incursió en territori equatorià de forces armades colombianes, en una operació que mesos enrere va suposar la mort de Raúl Reyes.

Tot neix davant la pregunta feta per la BBC: "¿Va recolzar el bombardeig a l’Equador que va matar 'Raúl Reyes'?" Betancourt va contestar: "Sí. Si Colòmbia té la certesa que les FARC estan en un altre país i en aquell país no hi ha la possibilitat que es compleixi el que s'ha de fer --que és parar aquella presència allà-- doncs crec que al capdavall sí". Llegir més

Aquests dies tot és sol, platja i roba lleugera. Per a vostès, pensar en pluges torrencials és gairebé improbable. Jo voldria explicar-los el mateix, però aquí --i contra tot pronòstic-- les pluges continuen i el fred no se'n va.

A la serra esperem amb il·lusió un matí de sol radiant, una tarda clara per sortir a menjar un gelat o una nit estelada per sopar a l'aire lliure. A la costa la cosa canvia una mica i totes les ganes se centren a recuperar-se, finalment, de les inundacions que van malmetre la zona fa gairebé sis mesos.

¿Ho recorden? Gairebé tres milions de persones afectades, uns 200 mil damnificats i milers d'hectàrees de cultius totalment destruïdes. Per a alguns, es va tractar de l'hivern més dur dels últims 10 anys.

Moltes organitzacions internacionals i moltes persones, potser alguns de vostès, es van solidaritzar amb les comunitats que més ho necessitaven i aquell suport ens va permetre millorar les condicions de vida de milers de famílies. ¿Però que se n'ha fet sis mesos després? Coneguin Sixto, Carlos i María, algunes de les persones beneficiades pel nostre treball. Llegir més

He arribat després de 15 hores de viatge i escales en quatre aeroports. Ara, finalment, estic en el lloc més desigual del continent, on la terra abunda però està en mans de molt pocs i on es va instal·lar una de les dictadures més llargues de l'Amèrica Llatina.

Vaig deixar la latitud zero per instal·lar-me per uns dies en els 23° Sud, el cor de Sud-amèrica. Una "illa envoltada de terra", on no hi ha mar però els rius travessen cada racó com llargues serps, on el sol és infinit i l'idioma és dolç. Aquí hi regna la pobresa, però també el somni de canvi. Benvinguts i benvingudes a Yvy jeroviaha, la terra de l'esperança.

Com diu la meva àvia, "tots som iguals, el que passa és que uns són més iguals que altres". I aquest sembla que és el gust de boca que li va quedar a la Unió Europea (UE) i la Comunitat Andina de Nacions (CAN) després del tancament de la seva tercera ronda de negociacions per concretar un acord d'associació. En la setmana de reunions celebrades a Quito les asimetries es van robar el xou.

Les dimensions dels seus territoris, dels seus ingressos, dels seus mercats i el dinamisme de la seva activitat comercial, tot és diferent entre les dues regions. Però hi ha més coses. En el cas dels països andins, les diferències són també dins del barri.

Els equips negociadors, els governs, les organitzacions i els moviments socials han posat èmfasi en la diferència recolzats per dades. En vaig copiar algunes perquè les compartim. Atenció perquè hi ha molts números. Això sí, no és un número qualsevol.

Jo participo, tu participes, nosaltres participem... i ells decideixen. Saber popular llatí basat, molt més del que voldríem, en la pràctica dels que han rebut la responsabilitat de decidir el model de desenvolupament dels nostres països. A l'Equador el tema està sobre la taula en ocasió de la III Ronda de negociacions dels acords d'associació entre la Unió Europea (UE) i la Comunitat Andina de Nacions (CAN), celebrada a Quito aquesta setmana.

Com a antecedent i per començar totes i tots des del mateix punt: la UE i la CAN negocien des del 2007 un acord d'associació. Aquest acord té un alt component comercial, però  també inclou converses sobre desenvolupament sostenible, medi ambient, migració, democràcia, terrorisme, propietat intel·lectual, intercanvi cultural i cooperació tecnològica. ¿Com es negocia? Aquesta és la pregunta del milió.

De cada 100 dòlars entregats, 81 els reben homes i només 19 van a les dones. Els rigorosos requisits exigits per la banca, les altes taxes d'interès i fins i tot la violència de gènere fan gairebé improbable que les dones accedeixin al sistema financer. ¿Es pot canviar aquest model? Llegir més

Una setmana després que les inundacions arribessin el seu punt més crític, la solidaritat amb les famílies afectades continua... i les pluges també. El que semblava un hivern més s'ha convertit, explica la gent, en el pitjor de l'última dècada. Quan vam ser allà, ho vam confirmar. Llegir més

Ahir, dimarts a la nit, les explosions i els moviments de terra es van fer cada vegada més intensos i els gairebé 20.000 habitants de les zones pròximes al volcà Tungurahua sabien de què es tractava: una nova erupció havia començat. Aquesta vegada, com el juliol del 2006, el volcà va fer honor al seu nom en idioma quítxua i de la seva gola de foc va expulsar roques, material incandescent i una columna de cendra que s'eleva 10 quilòmetres per sobre del seu cràter.

Uns minuts després, i seguint al peu de la lletra els seus plans comunitaris de contingència, centenars de famílies van iniciar l'evacuació de les zones de risc. Són gairebé 1.500 les persones que es troben a les escoles i les cases comunals que solen funcionar com a albergs.

¿Quant temps s'hi estaran? No hi ha una sola resposta. Algunes famílies han decidit tornar a casa seva durant el dia, altres han preferit esperar. Mentrestant, les autoritats han declarat alerta roja a les províncies de Chimborazo i Tungurahua, i l'Institut Geofísic (IG) (entitat responsable del monitoratge del volcà) segueix rigorosament el seu comportament.

¿Quina és la seva rutina als matins? Segur que no deu ser buscar una mascareta abans de sortir de casa, portar una llanterna a la motxilla o estar pendents de quantes explosions se senten en una hora. Aquesta és la rutina de Jonatan, un nen de 10 anys que viu amb la seva família a Cotaló, una petita comunitat a les faldes del volcà Tungurahua.

Com ell, milers de persones de la zona compleixen al peu de la lletra rigorosos plans per reduir l'impacte de les erupcions cada vegada més freqüents des de fa tres setmanes. Ens trobem amb les seves històries en una visita que vam fer fa uns dies a les poblacions de més risc. ¿El nostre objectiu? Escoltar com viuen i què demanen aquestes comunitats davant l'augment de l'activitat de la "Mama". Llegir més