Suposo que en aquest món d'enquestes i sondejos d'opinió, aquesta pregunta ja es deu haver fet a un percentatge alt de la població, i no cal ser estadístic per saber que les respostes poden molt diverses.

Crec que amb aquesta pregunta també podem mesurar la inequitat i la injustícia en què vivim: per a més de 1.000 milions de persones, el problema és la fam. Segurament elles no formen part de les llistes d'enquestats.

Josette Sheeran, directora del Programa Mundial d'Aliments (PAM) de l'ONU, considera que "es pot derrotar la fam", encara que aquesta victòria només s'aconseguirà "quan el món es prengui seriosament aquesta tragèdia".

Aquesta setmana l'he passat al sud del Txad, intentant entendre la realitat de la seva gent i l'impacte de les accions que Intermón Oxfam recolza a través de les organitzacions de desenvolupament locals.

En el periple, quan coincidíem amb una televisió engegada en algun bar o alberg em sentia com una extraterrestre. Tenia la impressió d'estar escoltant notícies d'un altre planeta, en què els habitants eren víctimes del caos i de la por a causa del que anomenaven crisi financera. Mentrestant, mirava al voltant i veia gent que viu amb menys d'un euro al dia i em preguntava què devien pensar de tanta excitació.

Al tornar de les meves vacances (ja fa més d'un mes, sembla mentida!!!), estic en un moment que tot es remou.

La crisi de preus ha despertat sensibilitats i passions i les promeses de fons suplementaris arriben des de molts punts diferents d'aquesta regió d'Àfrica coneguda per la seva pobresa... (Àfrica de l'oest). Una regió que des del 2005 té una política agrícola regional elaborada dins un procés participatiu i del qual tothom està satisfet i, a la vegada, decebut per la seva falta d'aplicació. Les causes no només són externes, però la falta de finançament és un dels problemes.

En una reunió organitzada a Brussel·les, en què van participar dirigents europeus i africans, es va veure clarament la ignorància dels països europeus sobre l'existència d'una política de qualitat a la regió.

Des que he arribat a Barcelona només sento parlar de la crisi. Quan vaig deixar Cotonou, també. ¿Parlem del mateix? La crisi per a alguns és no anar de viatge en vacances i per a altres no menjar.

Una part del món lluita per reduir la seva jornada laboral i l'altra meitat per aconseguir que tot el treball que cap en un dia li sigui suficient per viure, o sobreviure.

Partim de punts de vista diferents, de realitats diverses, però cada vegada estem més a prop. Però la proximitat és sovint falsa i més cruel que la distància. Llegir més

Solidaritat és una paraula molt utilitzada. ¿És un valor? ¿És una moda? ¿És un ofici?...

Un dels meus lectors més assidus em va preguntar fa poc si podria fer un article una mica més positiu entre les relacions entre el Sud i el Nord.

La veritat és que hi he estat pensant tot aquest temps, el que va des d'aquest escrit a l'últim que vaig penjar en el bloc, i no sé si és perquè ja estic cansada i amb ganes de vacances i en aquest estat es veu tot més negatiu, però em resulta extremadament difícil fer una mirada positiva a aquesta relació.

Llegir més

Les pluges comencen a arribar per tota la regió, al sud ja s'hi estan instal·lant, i al Sahel ja es comencen a comptar. Un nou cicle comença.

Aquestes primeres gotes canvien el paisatge i la vida de la majoria de la gent. El camp canvia de cara i les ciutats també, qualsevol porció de terra sense utilitzar és bona per plantar-hi uns quants grans de blat de moro o mill. Tothom està atent al cel, les cerimònies per demanar un cicle normal es multipliquen, esperant els beneficis de núvols clements que es presentin quan se'ls necessita i que no desbordin ni el calendari ni la capacitat d'absorció de la terra.

Divendres passat vaig estar en una sessió d'informació i debat de l'associació de periodistes econòmics de Benín, el tema era: "Comerç i seguretat alimentària a l'Àfrica de l'Oest". Com a ponents hi havia un consultor especialitzat en temes d'agricultura i d'integració regional, i tres representants del Ministeri de Comerç.

En el context actual d'alça de preus, el tema era especialment interessant. A Benín, de moment, no hi ha hagut manifestacions violentes, però no per això els preus deixen de pujar i els mitjans de comunicació dediquen cada dia nombroses línies a comentar el fenomen. Per a l'Estat, la pau social és la prioritat i per mantenir-la pren mesures per pal·liar la crisi, com per exemple la venda de blat de moro a preu social, la reducció de les taxes a la importació o suports a la nova campanya agrícola... Difícil tasca per a un estat mantenir la població tranquil·la en una situació com l'actual, sobretot si pensem que el seu interès no és només disminuir l'impacte de l'alça de preus sinó també mantenir-se en el poder com més temps millor i amb el suport popular més ampli possible.

Cada vegada que torno a Espanya, m'adono que el treball que fem els cooperants o la cooperació en el seu conjunt el comuniquem malament.

La setmana passada vaig veure que TVE estrenava una nova sèrie, precisament, sobre cooperants, que va despertar la meva curiositat. Així que em vaig disposar a veure-la entre conversa i conversa amb la meva família. 15 minuts després, vam canviar de cadena.

Quan els preus dels productes bàsics pugen per al consumidor, es produeix un moviment generalitzat tant entre els ciutadans com als mitjans de comunicació que, sumats a altres motius de descontentament, deriven en moviments socials de protesta com els de fa uns mesos a Mauritània, unes setmanes al Camerun i uns dies a Burkina, per citar alguns països. En canvi, quan els preus de compra al camp baixen, fins i tot per sota del cost de producció, pocs són els que ho saben i menys els que protesten.

Hi ha dues maneres de llegir els informes que tracten de la pobresa i la fam. Una, sense imaginar el que viuen els individus de qui es parla, i l'altra posant-te en la seva pell.

Aquests informes que llegim poden tenir un cost més elevat del que guanyen en anys les desenes de famílies de què es parla. Davant d'aquesta situació, la gran temptació és pensar que més hauria valgut no fer l'estudi i recolzar aquestes famílies.

Avui, he estat discutint amb una col·laboradora local i amb un col·lega sobre un estudi que volem portar a terme sobre les mesures de protecció necessàries per al desenvolupament del sector agrícola a l'Àfrica de l'Oest o, el que és el mateix, la política aranzelària de les importacions de productes agrícoles i de l'agroindústria. És un estudi molt car. Tot i això, tots creiem que la causa és justa.

La veritat és que tinc una de les feines més boniques que em podria haver imaginat. Acompanyo la gent que planifica el desenvolupament de la seva comunitat, de la seva regió, del seu país... acompanyo la gent que somia i que creu en un món millor.

Aquesta setmana he estat a Burkina Faso i he viscut dues sensacions contradictòries: de desesperació per les notícies que arriben del Txad, i d'esperança, treballant amb les organitzacions i els companys de Burkina.

D'aquest viatge me n'emporto impressions contradictòries. D'un costat, esperança, perquè he trobat gent que lluita per un futur millor, que ja coneix la presó, però que no deixa de fer el que pensa que està bé i, per un altre, realitats polítiques difícilment justificables i natualment poc portadores de pau i desenvolupament.

Una de les organitzacions amb què treballem és una institució de microfinances. Al Txad, no existeix, com en altres països, una xarxa àmplia de caixes d'estalvi rurals, que permeti l'accés al crèdit a les poblacions que no poden accedir als serveis bancaris: tant per la distància (normalment només són presents en els grans nuclis urbans) com per les condicions. Aquest és el motiu pel qual les organitzacions actives en el medi rural intenten crear una dinàmica d'estalvi,  que permeti constituir un capital susceptible de convertir-se en crèdit per invertir-lo en les petites empreses rurals.

La filla d'uns amics francoespanyols que fa poc van arribar a Benín, va preguntar l'altre dia a la seva mare després de passejar pels carrers de Cotonou: "Mare, ¿segur que el Pare Noel porta joguines a tots els nens?"

¿Què es pot contestar? ¿Com es pot acceptar que el Nadal no és pau i amor per a tothom, ni tan sols menjar ni sostre per a tothom? Jo només tinc una resposta: el Nadal és una injecció d'il·lusió per a un món millor, és l'ocasió de renovar el compromís i posar en la llista de propòsits per al 2008 treballar perquè aquest altre món sigui possible.

Mafalda ho diu millor que jo en l'arxiu que us adjunto. Ho podeu veure fent clic sobre la imatge. Bon Nadal a tothom i un any nou ple d'il·lusió.

La setmana passada vaig participar a Brussel·les en la reunió de la Xarxa de prevenció i gestió de crisis alimentàries al Sahel i l’Àfrica de l'oest. És una trobada on es reuneixen els donants i els països de la regió. L'agenda estava carregada de temes sobre la situació alimentària actual i les previsions per a la regió i d'informacions sobre els instruments que la Xarxa utilitza per gestionar i prevenir les crisis alimentàries. Però entre totes aquestes qüestions, al final de la reunió no hi va poder faltar una discussió sobre els acords de cooperació econòmica que la regió negocia amb la Unió Europea (UE).

Pot semblar curiós que en una reunió que parla de seguretat alimentària s'integri un tema tan específic sobre comerç internacional, però la crisi del 2005 al Níger va demostrar la influència determinant del comerç en la seguretat alimentària d'un país.