Mirades d'Àfrica

¿Quin és el teu problema?

2009-12-03T15:10:00Z

Suposo que en aquest món d'enquestes i sondejos d'opinió, aquesta pregunta ja es deu haver fet a un percentatge alt de la població, i no cal ser estadístic per saber que les respostes poden molt diverses.

Crec que amb aquesta pregunta també podem mesurar la inequitat i la injustícia en què vivim: per a més de 1.000 milions de persones, el problema és la fam. Segurament elles no formen part de les llistes d'enquestats.

Josette Sheeran, directora del Programa Mundial d'Aliments (PAM) de l'ONU, considera que "es pot derrotar la fam", encara que aquesta victòria només s'aconseguirà "quan el món es prengui seriosament aquesta tragèdia".

@MORE@

No és fàcil imaginar-se un fet més tràgic i insuportable que l'existència de més de 1.000 milions de persones que es desperten i se'n van a dormir amb gana cada dia, i no obstant, la part del món que acostuma ser enquestada no ho viu així. És curiós com la societat d'avui és més sensible a la desertificació o a la tala d'arbres o a l'extinció d'una espècie que a persones que pateixen. A Anglaterra, per exemple, les xifres de socis de les associacions de protecció i defensa dels animals superen de lluny les de socis de les oenagés.

Malgrat tot, sembla que l'alimentació comença a ser un problema per a una gran part del món: uns per les taxes d'obesitat creixent dels seus ciutadans i altres que compten les calories mínimes necessàries amb què l'ésser humà pot portar una vida digna, i altres que fan càlculs prospectius sobre el seu creixement demogràfic i la seva capacitat de produir aliments i acaparen terres d'altres països per comptar amb una producció suficient per als seus ciutadans. És curiós constatar que les víctimes d'aquest acaparament són majoritàriment els països on la seva població passa gana.

Fa dues setmanes va tenir lloc la cimera mundial sobre l'alimentació organitzada per la FAO. Només el president amfitrió, Berlusconi, va estar present entre els presidents del grup del G-8. Sembla que els altres tenien altres qüestions més importants.

A la web de la FAO s'hi pot llegir: "Els líders mundials convocats a la seu de la FAO per a la Cimera Mundial sobre la Seguretat Alimentària van adoptar per unanimitat una declaració prometent un renovat compromís per eradicar la fam de la Terra, de forma permanent i com més avait millor".

Per descomptat, i com publica The Economist, si les paraules fossin menjar, ningú estaria afamat....

Oxfam considera que els líders mundials van perdre una oportunitat més de contribuir a eradicar la fam al món.

De tornada de Roma, el relator especial per al dret a l'alimentació de les Nacions Unides sentencia: "...Si no aprofitem aquesta ocasió, serem jutjats severament per les generacions futures, ja que tots aquells que heretaran el món que nosaltres estem dissenyant simplement no entendran per què hem fracassat. (...) ¡La verdadera feina comença ara!".

Crisi financera o la caiguda de l'Imperi romà

2008-10-27T15:03:00Z

Aquesta setmana l'he passat al sud del Txad, intentant entendre la realitat de la seva gent i l'impacte de les accions que Intermón Oxfam recolza a través de les organitzacions de desenvolupament locals.

En el periple, quan coincidíem amb una televisió engegada en algun bar o alberg em sentia com una extraterrestre. Tenia la impressió d'estar escoltant notícies d'un altre planeta, en què els habitants eren víctimes del caos i de la por a causa del que anomenaven crisi financera. Mentrestant, mirava al voltant i veia gent que viu amb menys d'un euro al dia i em preguntava què devien pensar de tanta excitació.

@MORE@

Durant el viatge, vam passar un dia reunits amb oenagés locals i organitzacions de productors de cacauet per reflexionar sobre la comercialització d'aquest producte. Perquè us en feu una idea, una família "tipus" produeix uns cinc sacs de 80 quilos de cacauet, que pot vendre entre 18.000 Fcfa (27,4 ?) i 80.000 Fcfa (122 ?), segons l'època i la collita de l'any. Aquesta és la seva font principal d'ingressos financers anuals.

Fa uns anys, aquests ingressos s'asseguraven principalment amb el cotó i el cacauet era el complement, però ara el sector cotoner està en crisi i els pagesos se'n no poden refiarl (hi ha productors que tenen cotó emmagatzemat de tres collites, sense que la societat estatal, únic comprador, hagi vingut a comprar-los la producció per a la qual s'han endeutat).

El cereal que es produeix es destina principalment al propi consum, però per fer front a la necessitat financera, normalment en moments en què el preu és inferior, moltes famílies es veuen obligades a vendre i, més tard, a comprar la seva collita als comerciants pel doble del que l'havien venut.

Aquest és el context en què es viu amb l'alça de preus, que provoca, a més, l'augment de la vulnerabilitat dels ja atrapats en el cicle infernal de la pobresa. I en aquesta situació s'instal·la la crisi financera i sembla immoral veure com es pot mobilitzar fàcilment diners frescos per a algunes coses i com costa per a altres. Els 700.000 milions de dòlars invertits per salvar el sistema financer americà representen cinc vegades més de la quantitat necessària per arribar als objectius del Mil·lenni.

El 16 d'octubre, es va celebrar el Dia de l'Alimentació. A Burkina, es va llançar una campanya de pressió política amb el lema: "Salvem la nostra agricultura i la nostra alimentació". Aquest crit surt del fons de les entranyes del 80% de la població, que depèn d'aquest sector. Per poder donar-los resposta es necessiten fons. Si la crisi financera "mundial" desvia els fons de l'ajuda, aquesta crisi tindrà un impacte desastrós per als països pobres, que pel fet de ser pobres i no estar integrats en l'economia mundial veuen perplexos com als països rics s'escampa el pànic.

Em pregunto: ¿què deuen pensar els que creuen que el desenvolupament té com a meta arribar a l'estil de vida occidental en aquests moments? Em pregunto: ¿què pensen els teòrics del liberalisme i la desregularització i si són conscients de l'impacte que les seves equivocades teories tenen sobre els mitjans de vida "vitals" de la majoria dels habitants d'aquest planeta? Els que ara pateixen la crisi econòmica són una minoria.

De l'important que és saber el que es vol

2008-10-10T10:52:00Z

Al tornar de les meves vacances (ja fa més d'un mes, sembla mentida!!!), estic en un moment que tot es remou.

La crisi de preus ha despertat sensibilitats i passions i les promeses de fons suplementaris arriben des de molts punts diferents d'aquesta regió d'Àfrica coneguda per la seva pobresa... (Àfrica de l'oest). Una regió que des del 2005 té una política agrícola regional elaborada dins un procés participatiu i del qual tothom està satisfet i, a la vegada, decebut per la seva falta d'aplicació. Les causes no només són externes, però la falta de finançament és un dels problemes.

En una reunió organitzada a Brussel·les, en què van participar dirigents europeus i africans, es va veure clarament la ignorància dels països europeus sobre l'existència d'una política de qualitat a la regió.

@MORE@

El maig passat, enmig de la crisi que feia cremar pneumàtics a les capitals dels diferents països com a protesta per la pujada de preus, la CEDEAO (Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Occidental) va organitzar una reunió ministerial per adoptar una "ofensiva contra la 'vie chère'", que afortunadament es va recolzar en els principis i les orientacions de la política agrícola.

No obstant, una cosa és adoptar aquesta ofensiva i una altra de molt diferent definir programes concrets que permetin arribar als resultats esperats. Per fer-ho es necessiten capacitats i temps, dues variables rares en els ministeris de la regió. Mentre amb prou feines els diferents països treballen en els plans d'inversió en agricultura, eines per fer operativa la política regional, paral·lelament s'ha de fer un esforç suplementari per identificar els programes d'urgència. El pitjor de tot aquest doble procés és l'aparició de diferents pastanagues, en forma de promeses de fons, que en general no respecten els processos en curs i que exigeixen la identificació de programes amb altres criteris i metodologies, cosa que provoca incoherències i, en definitiva, que es tirin pilotes fora.

En la meva última visita a Burkina, fa una setmana, visitant una petita associació del nord del país, vaig tenir una sensació semblant, però a un nivell molt local.

Aquesta associació té un president molt dinàmic, amb molts amics a Europa que el volen recolzar, i encara que ell segurament té una visió bastant clara d'on vol arribar, és difícil percebre-la quan ell no hi és.

Durant la nostra visita, els animadors de l'associació ens van presentar les diferents activitats i infraestructures amb el nom del donant a davant, no obstant no van ser capaços d'integrar totes les accions en una estratègia coherent. Per exemple, al costat d'un vetust banc de cereals capaç de resoldre l'escassetat de cereal (mill, aliment bàsic de la zona) durant l'època de treball al camp fins a la collita, hi ha uns edificis nous de ciment on hi ha uns tallers poc utilitzats, on les dones es formen en costura o sabó (a vegades amb una formadora que ve d'Europa!!!!). A més, els productes fabricats al centre o per dones independents estan destinats a un mercat molt petit sense gaires possibilitats de promoció.

¿Qui ha identificat les activitats? ¿Qui ha decidit les prioritats? No és fàcil mantenir-se fidel a la visió i l'estratègia pròpia, quan els fons necessaris per realitzar-la no estan disponibles i, a la vegada apareixen fàcilment proposicions de finançament diverses fàcilment accessibles.

És difícil ser íntegre i coherent quan els fons amb què es compta són impredictibles. La declaració de París sobre l'eficàcia de l'ajuda estipula aquesta necessitat de "predictibilitat" de l'ajuda i la necessitat que els suports s'integrin en les dinàmiques establertes pels Estats receptors. No obstant, malgrat la seva revisió a Accra el mes passat i dels compromisos delsdiferents Estats, és evident el seu incompliment.

Pot ser que la solució més plausible passi per l'enfortiment dels Estats o comunitats receptores, amb capacitat per negociar i reorientar les propostes o simplement rebutjar-les si són font de dispersió, esperant que altres oportunitats més adaptades a les seves necessitats apareixeran un dia.

La felicitat no s'esgota, els recursos sí

2008-08-12T13:31:00Z

Des que he arribat a Barcelona només sento parlar de la crisi. Quan vaig deixar Cotonou, també. ¿Parlem del mateix? La crisi per a alguns és no anar de viatge en vacances i per a altres no menjar.

Una part del món lluita per reduir la seva jornada laboral i l'altra meitat per aconseguir que tot el treball que cap en un dia li sigui suficient per viure, o sobreviure.

Partim de punts de vista diferents, de realitats diverses, però cada vegada estem més a prop. Però la proximitat és sovint falsa i més cruel que la distància. @MORE@

Venir de cultures diferents vol dir tenir referències diferents, una altra manera de viure, de veure i d'interpretar la realitat. Sempre m'han agradat les novel·les en què diferents personatges expliquen la mateixa història des dels seus respectius punts de vista, ara la realitat supera la ficció.

Quan em relaciono amb la gent dels diferents països on treballo a la regió d'Àfrica de l'Oest, em resulta indispensable informar-me de la història, costums i cultura per poder tenir una mínima comunicació. Per als que em reben, normalment és més senzill, ja que la nostra cultura està tan exportada que fins i tot al poble més recòndit de la sabana es coneix qui som i com vivim.

Aquest any en el meu pas per París o Barcelona, el que més m'ha impressionat és la convivència, almenys aparent, de gent de cultures molt diferents. Però no deixo de preguntar-me l'efecte real d'aquesta barreja, no sé si genera comunicació o aïllament.

Vivim en un món complex i únic en què tot es relaciona i 'reacciona'. Tot el que fem té un ressò, una conseqüència, i hem de ser conscients del que provoquem. Nosaltres, els occidentals o ciutadans de primera classe (com ens anomena un amic agricultor de Benín), no som prou conscients de l'ona expansiva del que fem o de les opcions que prenem, i això malgrat l'increïble accés a la informació amb què comptem.

Des de la meva arribada a Espanya, molt poca gent m'ha preguntat quina és la situació a l'Àfrica de l'Oest en aquest temps de crisi, encara molts menys les causes d'aquesta crisi i el rol que hi juguem nosaltres. Vaig aconseguir infiltrar el tema en una curta entrevista que em van fer en la cadena Ser i el que vaig aconseguir és una pregunta un xic tòpica: "¿com es pot ser feliç enmig de tanta pobresa?"

¡Tots vivim enmig de molta pobresa! Nosaltres, els de primera classe, som una minoria, i ho sabem, ara no hi ha manera d'escapar a la informació, però no l'assumim.

Divendres passat els meus col·legues de Burkina em van presentar un projecte que comptabilitzava les necessitats d'adob per als camps i de queviures per a la població amb què treballem per poder assegurar (si les pluges són clements) la collita d'aquest any, i poder tenir l'energia suficient per treballar i evitar l'augment del nivell de malnutrició. Ara el més difícil és trobar recursos per respondre ràpidament, abans que sigui massa tard. Abans que inevitablement les collites siguin escasses, insuficients per assumir les necessitats bàsiques, i abans que la malnutrició es cronifiqui i augmenti la ja enorme vulnerabilitat d'aquesta població.

Aquesta realitat ha de ser coneguda i assumida per tots. I assumir-la no ens ha de portar a acostumar-nos-hi, o a oblidar-nos-en, que ve a ser el mateix, sinó a ser-ne conscients i buscar solucions a aquesta injustícia.

¡No hem d'espantar-nos davant de la idea del canvi, els recursos s'esgoten però la felicitat no!

Solidaritat

2008-07-02T13:53:00Z

Solidaritat és una paraula molt utilitzada. ¿És un valor? ¿És una moda? ¿És un ofici?...

Un dels meus lectors més assidus em va preguntar fa poc si podria fer un article una mica més positiu entre les relacions entre el Sud i el Nord.

La veritat és que hi he estat pensant tot aquest temps, el que va des d'aquest escrit a l'últim que vaig penjar en el bloc, i no sé si és perquè ja estic cansada i amb ganes de vacances i en aquest estat es veu tot més negatiu, però em resulta extremadament difícil fer una mirada positiva a aquesta relació.

@MORE@

Fa uns dies vaig estar a Burkina i un col·lega d'una altra oenagé em comentava que difícil que es presenta la situació per a moltes famílies del medi rural i també de les ciutats, on en alguns barris, per a una part de la població, la principal font d’alimentació són les escombraries, i al camp, les fulles i arrels que es troben a "la brouse". Comentava que en aquestes circumstàncies els donants començaven a obrir les seves bitlleteres per recolzar projectes capaços de reduir el patiment d'aquesta població tan vulnerable.

¿Això és solidaritat? La resposta podria ser sí. És difícil suportar la visió crua del patiment, la fam, la desnutrició i la mort. Davant aquesta realitat els mecanismes d'ajuda es disparen, sobretot si ja existeixen vies obertes.

Fa menys d'un mes la FAO va organitzar una conferència d'alt nivell (els caps d'Estat hi van ser presents) sobre la seguretat alimentària mundial. Una de les frases en negreta del comunicat final és: "Reiterem que és inacceptable que 862 milions de persones segueixin subnodrides en el món d'avui". Però la conferència va ser un fracàs, ja que no es van superar les divergències, ningú estava disposat a cedir sobre els seus interessos. Així que l’inacceptable segueix sent una realitat acceptada per tots.

Segueix sent molt més fàcil mobilitzar diners davant la fam que davant un camp que necessita adobs i material per ser treballat i evitar-la. Segueix sent més fàcil augmentar l'ajuda al desenvolupament (encara que sigui poqueta), que canviar les regles del comerç internacional de manera que cada productor o treballador, tant del Nord com del Sud, es beneficiï de manera justa del seu treball.

¿La famosa ajuda alimentària és fruit de la solidaritat? ¡NO! És fruit dels excedents agrícoles que necessiten sortir del mercat perquè els preus interns no baixin, però ara tenim el biocombustible, així que no hi ha excedents, ni ajuda alimentària... I no defenso l'ajuda alimentària com el millor instrument d'ajuda, només és un exemple per il·lustrar quines són les verdaderes motivacions.

No culpo els dirigents del món, ells només són un mirall del que som nosaltres. Imaginem que una fada pogués repartir les riqueses del món de manera igualitària per a tots. ¿Nosaltres els rics, malgrat que després del repartiment no ens trobéssim en una situació de pobresa, acceptaríem perdre les comoditats amb què vivim? Crec que la resposta és no. Penso que inventaríem milers d'arguments per disfressar la nostra decisió i sentir-nos tranquils. L'objectiu és sempre mantenir la nostra consciència tranquil·la, o adormida, depèn...La fada padrina hauria d'actuar sense consultar-nos. En un referèndum la resposta seria 'no'.

¿Solidaritat? Potser tot és començar, intentar canviar costums en la vida de cada dia per anar-se preparant progressivament per a l'arribada de la fada...

Temps d'esperança

2008-06-03T13:49:00Z

Les pluges comencen a arribar per tota la regió, al sud ja s'hi estan instal·lant, i al Sahel ja es comencen a comptar. Un nou cicle comença.

Aquestes primeres gotes canvien el paisatge i la vida de la majoria de la gent. El camp canvia de cara i les ciutats també, qualsevol porció de terra sense utilitzar és bona per plantar-hi uns quants grans de blat de moro o mill. Tothom està atent al cel, les cerimònies per demanar un cicle normal es multipliquen, esperant els beneficis de núvols clements que es presentin quan se'ls necessita i que no desbordin ni el calendari ni la capacitat d'absorció de la terra.

@MORE@

La inversió és enorme. La gent de la ciutat rep demandes sense fi dels seus familiars del poble per ajudar amb un fons de campanya. Als pobles, l'activitat comença: s'han de preparar les eines del camp, rudimentàries i escasses, però necessàries; s'ha de llaurar la terra, a vegades resseca i dura per poder sembrar després de la següent pluja; s'ha de demanar crèdit per comprar els adobs i les llavors millorades quan es pot i mobilitzar la mà d'obra, sigui familiar o no...

Tant els ulls dels agricultors com les primeres herbes de verd intens que apareixen després de les pluges parlen d'esperança.

A la vegada són temps difícils. Just quan l'activitat està en plena ebullició, quan totes les energies són poques, els graners es buiden i comença la difícil tasca de buscar aliment. Els que tenen diners en busquen al mercat, on aquest any podran comprar menys amb la mateixa quantitat a causa de la pujada de preus; altres a "la brousse", buscant fulles, arrels o fruits que la naturalesa dóna a qui ja no pot menjar el que va cultivar en l'última campanya, i n'hi ha, també, que recorren als usurers, que donen crèdits amb interessos desorbitats, i empenyoren fins i tot les collites que encara no han sembrat.

L'esperança és enorme i la vulnerabilitat absoluta. Els que tenen més inverteixen intentant gestionar el risc com poden, aquí no hi ha assegurances en cas de mala collita, si plou prou i no hi ha invasions de depredadors, com per exemple les llagostes, bé, i si no, es perd tota la inversió sense indemnització possible. Els més pobres s'hi juguen el tot pel tot o el no res pel que aquesta campanya els pugui donar. La vulnerabilitat és cruel.

Aquest és l'escenari en què s'interpreten moltes comèdies difícils de pair, entre elles, les negociacions d'associació econòmica amb la Unió Europea (els famosos APE). Amb aquests acords es posa en competició una població assegurada dins d'una economia moderna amb una altra de completament vulnerable. Les comèdies se succeeixen, la més famosa és la de l'ajust estructural del Banc Mundial, i encara que el temps i els actors siguin testimonis dels errors i de l'impacte desastrós dels seus "consells", altres comèdies s'imposen en l'escena, gairebé amb els mateixos protagonistes.

Els errors només els poden superar els rics, els vulnerables no sobreviuen.

Conjuntural i estructural, complementarietat o contradicció

2008-05-13T15:18:00Z

Divendres passat vaig estar en una sessió d'informació i debat de l'associació de periodistes econòmics de Benín, el tema era: "Comerç i seguretat alimentària a l'Àfrica de l'Oest". Com a ponents hi havia un consultor especialitzat en temes d'agricultura i d'integració regional, i tres representants del Ministeri de Comerç.

En el context actual d'alça de preus, el tema era especialment interessant. A Benín, de moment, no hi ha hagut manifestacions violentes, però no per això els preus deixen de pujar i els mitjans de comunicació dediquen cada dia nombroses línies a comentar el fenomen. Per a l'Estat, la pau social és la prioritat i per mantenir-la pren mesures per pal·liar la crisi, com per exemple la venda de blat de moro a preu social, la reducció de les taxes a la importació o suports a la nova campanya agrícola... Difícil tasca per a un estat mantenir la població tranquil·la en una situació com l'actual, sobretot si pensem que el seu interès no és només disminuir l'impacte de l'alça de preus sinó també mantenir-se en el poder com més temps millor i amb el suport popular més ampli possible.

@MORE@

Així veiem mesures populistes com la promesa de llavors als productors d'arròs perquè augmentin la seva producció en la pròxima campanya, sense tenir en compte que al país no existeix una quantitat suficient d'estocs de llavors millorades i que el que fan els productors actualment és vendre les suposades llavors com a arròs normal, ja que no confien en la seva qualitat i prefereixen sembrar el seu propi arròs encara que no sigui llavor millorada.

En aquest context, el debat de divendres va ser interessant, però hi va haver dues intervencions dels representants del ministeri que em van preocupar profundament i així ho vaig fer saber a la sala. El representant del comerç interior es va oposar a la proposta del consultor d'aplicar mesures orientades als més pobres, com, per exemple, queviures per treball. D'acord amb el seu punt de vista, en aquesta situació tots els habitants de Benín pateixen, així que són més pertinents les mesures generalitzades. ¿Com es pot parlar d'aquesta manera i per part d'una autoritat pública, en un país en què més del 30 % de la població viu sota el nivell de la pobresa? ¿Com és possible que en un dels països més pobres del món la vulnerabilitat no es tingui en compte de manera sistemàtica?

Si a Benín, en una situació normal i en aquesta època, quan els graners començaven a buidar-se, ja hi havia gent que reduïa el nombre d'àpats diaris o la seva qualitat, en la crisi actual el marge de maniobra és mínim i la fam truca sense pietat a la porta.

Per la seva part, el representant del comerç exterior va relacionar les polèmiques negociacions comercials amb la Unió Europea (els Acords de Partenariat Econòmic) amb la situació actual. Una de les principals amenaces d'aquests acords en negociació és la pèrdua dels beneficis que es deriven dels aranzels, com a conseqüència de l'obertura dels mercats a la Unió Europea i com nombrosos estats renuncien a aquests beneficis per disminuir els preus dels productes bàsics al consumidor. En la seva opinió, aquest fenomen podria disminuir el recel dels estats de l'Àfrica de l'oest als APE.

¡No hi podia donar crèdit! ¿Com es pot comparar d'una manera tan frívola una mesura conjuntural amb una mesura estructural com els APE? ¿Com es pot parlar així sense tenir en compte les causes profundes de la crisi actual, en gran mesura lligades a l'obertura desmesurada dels països de la regió a l'exterior, situació que els ha sumit en un estat de dependència alimentària incomparable malgrat les seves capacitats de producció?

Ara més que mai el terme de sobirania alimentària cobra tot el seu sentit. ¿És sobirà un estat que depèn de les polítiques dels altres per alimentar-se? La resposta no és difícil.

Segons el meu punt de vista, cal analitzar les causes de la crisi actual i intentar resoldre la situació amb un canvi d'orientació econòmica profunda i, al mateix temps, en un context de vulnerabilitat com el de Benín, s'han de prendre mesures a curt termini per reduir el risc, sobretot dels més vulnerables. Aquestes dues mesures, a llarg i curt termini, sovint són contradictòries, ¿com es poden fer complementàries?

Cooperants

2008-04-17T14:52:00Z

Cada vegada que torno a Espanya, m'adono que el treball que fem els cooperants o la cooperació en el seu conjunt el comuniquem malament.

La setmana passada vaig veure que TVE estrenava una nova sèrie, precisament, sobre cooperants, que va despertar la meva curiositat. Així que em vaig disposar a veure-la entre conversa i conversa amb la meva família. 15 minuts després, vam canviar de cadena.

@MORE@

Em pregunto per què encara hi ha professionals de la comunicació que utilitzen clixés estereotipats i desfasats per parlar d'un sector en el qual cada vegada hi ha més persones que hi treballen, s'interessen i s'impliquen. Només se m'acudeixen dues respostes: o ells mateixos desconeixen la realitat o pensen que el públic no pot entendre o acceptar una altra cosa diferent de la que ells presenten. Tant en un cas com en un altre, la resposta és preocupant.

Els mitjans de comunicació haurien d'assumir un rol d'"educació" del públic en general i valors com solidaritat i professionalització s'haurien de prendre més seriosament. I insisteixo en el binomi "solidaritat i professionalització", ja que la solidaritat a partir de la bona voluntat pot fer i ha fet molt de mal.

Actualment, hi ha en l'àmbit de l'educació una important oferta d'estudis especialitzats en les diferents àrees de la cooperació i del desenvolupament, una oferta que no existia fa 20 anys a Espanya.

Els cooperants no som ni herois, ni missioners, ni gent que fuig dels seus problemes, ni inadaptats, ni visionaris, ni.... Els cooperants som professionals que treballem a favor del desenvolupament, i en un món globalitzat com el nostre, jo diria que treballem pel desenvolupament mundial i no només pel dels països del sud. Ho fem millor o pitjor, com tots els professionals de qualsevol sector, i cada vegada se'ns jutja més pels nostres resultats, per la pertinència i per l'eficàcia del nostre treball.

Aquest dret a la informació, al seguiment i a l'avaluació de les oenagés o de la cooperació oficial em sembla un bon senyal. L'interpreto com un reconeixement de la societat per un sector professional i com un interès pel que el món de la cooperació aconsegueix. Desgraciadament, en la majoria dels casos aquest interès únicament cristal·litza en un seguiment financer, que encara que essencial, no hauria de deixar de banda altres qüestions relacionades amb l'impacte real de les accions que fan, que és en realitat el verdaderament important i el més difícil de comunicar.

Jo sóc cooperant des de fa molts anys, vaig començar aprenent i ho segueixo fent ara. Crec que el meu treball cada vegada té més valor afegit, fruit de la meva experiència i del contacte amb professionals de tot el món (del nord i del sud) amb els quals estic constantment en relació. Hi ha cooperants del nord al sud i al nord, hi ha cooperants del sud al nord i al sud. El món aprèn, a poc a poc, a ser "un", un divers i solidari, i tots hi hem d'aportar el nostre granet de sorra. Sona ingenu, però ¿hi ha una altra alternativa?

Des d'aquesta perspectiva és important l'aposta de 'Blocs del món', que permet que persones que treballem en l'àmbit de la cooperació puguem expressar-nos des de diferents perspectives. Penso que la lectura dels diferents blocs ofereix al lector una idea més àmplia del món de la cooperació, amb els seus èxits i els seus fracassos, les seves incoherències i preguntes encara sense resoldre. Moltes gràcies.

Els preus pugen

2008-03-17T11:39:00Z

Quan els preus dels productes bàsics pugen per al consumidor, es produeix un moviment generalitzat tant entre els ciutadans com als mitjans de comunicació que, sumats a altres motius de descontentament, deriven en moviments socials de protesta com els de fa uns mesos a Mauritània, unes setmanes al Camerun i uns dies a Burkina, per citar alguns països. En canvi, quan els preus de compra al camp baixen, fins i tot per sota del cost de producció, pocs són els que ho saben i menys els que protesten.

@MORE@

Acabo d'arribar de Burkina, dissabte hi va haver una altra manifestació sobre la vie chère. Van ser prudents, ja que uns dies abans les manifestacions van acabar amb els semàfors de la ciutat i amb alguns arrestos. Aquesta vegada, fins on sé, la marxa va ser més tranquil·la (em pregunto si les forces de l'ordre eren més nombroses que els mateixos manifestants...).

A Burkina, el 80% de la població viu de l'agricultura. És fàcil imaginar que una baixada del preu del cotó o del blat de moro que es paga al productor té un impacte tan important com la pujada de preus actual. Però estranys són els moviments que denuncien la situació i encara més estranyes les mesures de l'Estat per mitigar-los.

Durant tres mesos, productes bàsics com la llet o l'arròs podran entrar a Burkina sense pagar aranzels. Aquesta és una de les mesures que l'Estat ha pres per contrarestar la pujada de preus en el mercat internacional, i tenint en compte que aquests aranzels ja són extremadament reduïts, cal preguntar-se sobre l'efectivitat de la decisió. El potencial de producció d'aquests productes a Burkina és gran i una de les causes per les quals aquest potencial està dèbilment explotat és perquè 'els lliberals' pensen que la producció d'arròs o de llet a Burkina és massa cara i que és millor proveir-se en el mercat internacional en països amb costos de producció més baixos, sigui naturalment o a cop de subvencions.

Ara, estem veient en directe els límits d'aquesta teoria. ¿És verdaderament sobirà un país que depèn substancialment de l'exterior per proveir-se dels productes bàsics de l'alimentació dels seus ciutadans? La resposta no és difícil, NO, i si el país és pobre, encara menys. ¿D'on traurà l'Estat els diners per ajustar la seva balança de pagaments (equilibri entre les exportacions i les importacions) i a més subvencionar els preus al consumidor?

Per desgràcia, els polítics acostumen a gestionar els seus països amb una visió de curt abast (fins a les pròximes eleccions) i, des d'aquest punt de vista, necessiten resultats ràpidament, que siguin duradors o no és relatiu. Es necessiten dirigents atrevits i visionaris per decidir que és necessari un temps de vaques magres per desenvolupar la producció local amb inversions en l'agricultura i l'agroindústria i una protecció adaptada a les necessitats d'augment progressiu de competitivitat de la producció local.

Sense aquestes decisions, la dependència de l'exterior per alimentar-se no deixarà d'augmentar i això implica que milions de persones depenguin de decisions polítiques preses en altres països per a una cosa tan fonamental com alimentar-se.

Sense aquestes decisions, la gran majoria de la població dels països de l'Àfrica de l'oest continuaria empobrint-se, impossibilitada d'accedir al dret universal de guanyar-se la vida amb la seva feina.

Tot és relatiu

2008-02-22T10:06:00Z

Hi ha dues maneres de llegir els informes que tracten de la pobresa i la fam. Una, sense imaginar el que viuen els individus de qui es parla, i l'altra posant-te en la seva pell.

Aquests informes que llegim poden tenir un cost més elevat del que guanyen en anys les desenes de famílies de què es parla. Davant d'aquesta situació, la gran temptació és pensar que més hauria valgut no fer l'estudi i recolzar aquestes famílies.

Avui, he estat discutint amb una col·laboradora local i amb un col·lega sobre un estudi que volem portar a terme sobre les mesures de protecció necessàries per al desenvolupament del sector agrícola a l'Àfrica de l'Oest o, el que és el mateix, la política aranzelària de les importacions de productes agrícoles i de l'agroindústria. És un estudi molt car. Tot i això, tots creiem que la causa és justa.

@MORE@

La realitat és que vivim en una de les regions menys competitives però més obertes als mercats estrangers, i en una situació així no hi ha cap agricultura que sobrevisqui ni cap indústria que prosperi, i sense aquests dos sectors el desenvolupament no és possible. És en aquest context en què el pes de la responsabilitat sobre la valoració dels resultats pren proporcions inimaginables, sobretot si pensem en el que una explotació familiar guanya a l'any i ho comparem amb el cost de l'estudi.

La complexitat augmenta en el nostre model de cooperació: no som nosaltres els que executem la majoria de les accions, sinó que treballem amb col·laboradors locals que recolzem sense substituir-los. La nostra missió és reforçar la societat civil local perquè sigui capaç de lluitar pels seus propis drets i sortir de la pobresa, i no ho aconseguirem si els que lluitem som nosaltres. De fet, ¿què som nosaltres als països on treballem? No som societat civil local, els nostres membres són a Espanya, com el patronat que ens dirigeix, però quan treballes al costat dels que sí que ho són, amb els que tenen la verdadera legitimitat d'influir perquè les coses canviïn, a vegades aquest acompanyament és més difícil que estar en el foc de l'acció.

Respecte a l'estudi de què parlava més amunt, ara em pregunto sobre les capacitats dels col·laboradors locals d'utilitzar les conclusions, i noto que és tan important la realització de l'estudi com la definició d'una bona estratègia per valorar-lo. Em debato entre la confiança que li dec al col·laborador local i l'esforç que dedico a acompanyar-lo. Magha, el coordinador, sempre em diu que vaig a 200 quilòmetres per hora ¡Que difícil que és domar la responsabilitat quan administres recursos, les ganes de canviar les coses i el respecte pels ritmes i les evolucions de les organitzacions amb què treballem!

Sense somnis es va a cegues

2008-02-12T16:07:00Z

La veritat és que tinc una de les feines més boniques que em podria haver imaginat. Acompanyo la gent que planifica el desenvolupament de la seva comunitat, de la seva regió, del seu país... acompanyo la gent que somia i que creu en un món millor.

Aquesta setmana he estat a Burkina Faso i he viscut dues sensacions contradictòries: de desesperació per les notícies que arriben del Txad, i d'esperança, treballant amb les organitzacions i els companys de Burkina.

@MORE@

La guerra al Txad, bé, la guerra d'aquest any, va començar una setmana després que jo sortís del país. Mentre hi vaig ser, vaig estar envoltada de persones que creuen en el futur, que somien amb un país en pau i pròsper per als seus fills. Amb ells, vam fer una planificació a cinc anys vista per poder contribuir amb el nostre granet de sorra en aquesta tasca. Però quatre dies després va començar la guerra.

Els cooperants amb qui vaig treballar, després de tenir un bon ensurt, van ser evacuats als seus països respectius, però els companys txadians i les seves famílies es van quedar. Al principi, ens vam quedar sense notícies seves, una desconnexió que es va anar resolent amb el pas dels dies. Vam saber que alguns havien anat al Camerun buscant refugi mentre duressin els atacs (m'imagino la por de la dona de Ninga, embarassada de 8 mesos) i altres van optar per quedar-se a casa.

La meva pregunta, quan la vida normal comença tímidament a instal·lar-se a N'Djamena, és quina moral tindran ara els meus companys per seguir somiant en un futur millor, en el realisme d'aquells plans que vam fer amb tanta il·lusió només fa 15 dies. Els rebels s'allunyen però prometen tornar amb més armes i el president no està disposat a anar-se'n

¿En aquestes circumstàncies, és possible fer plans a llarg termini en un estat de tanta inseguretat? La meva resposta és que és difícil demanar-li a una persona que somiï amb un món millor, quan es lleva al matí i la seva prioritat és acabar el dia amb la família sana i estàlvia. O treballar per un canvi profund en la vida de la gent, quan les persones que han de protagonitzar aquest mateix canvi, una vegada més, ara estan paralitzades per la por, per la destrucció i per la incertesa. I que és difícil acompanyar aquest procés, perquè sense somnis es va a cegues i ara només els més agosarats somien.

Acabo d'arribar del Txad

2008-01-28T15:17:00Z

D'aquest viatge me n'emporto impressions contradictòries. D'un costat, esperança, perquè he trobat gent que lluita per un futur millor, que ja coneix la presó, però que no deixa de fer el que pensa que està bé i, per un altre, realitats polítiques difícilment justificables i natualment poc portadores de pau i desenvolupament.

Una de les organitzacions amb què treballem és una institució de microfinances. Al Txad, no existeix, com en altres països, una xarxa àmplia de caixes d'estalvi rurals, que permeti l'accés al crèdit a les poblacions que no poden accedir als serveis bancaris: tant per la distància (normalment només són presents en els grans nuclis urbans) com per les condicions. Aquest és el motiu pel qual les organitzacions actives en el medi rural intenten crear una dinàmica d'estalvi, que permeti constituir un capital susceptible de convertir-se en crèdit per invertir-lo en les petites empreses rurals.

@MORE@

En un medi on es viu al dia, la idea de l'estalvi no és fàcil de divulgar, però, a poc a poc, xarxes de petites caixes d'estalvi comencen a despuntar i constitueixen un servei indispensable per al desenvolupament de la zona.

En aquest context, l'Estat txadià ha creat el Ministeri de les microfinances i ha decidit ser un actor directe sobre el terreny. En lloc de reforçar les caixes existents per permetre'ls consolidar la seva xarxa i arribar a més persones de manera duradora, ha decidit oferir crèdit directament a un interès de 3% i sense el seguiment posterior de la seva devolució. Aquest nivell d'interès no el pot oferir una institució de microfinances que hagi d'autogestionar-se.

Amb la iniciativa del Govern, molts diners es distribuiran sense l'existència d'un projecte de desenvolupament previ i, el que és pitjor, perillen els bons costums d'estalvi i de devolució de crèdits i, amb elles, la vida de totes aquelles institucions de microcrèdit que finançaven el desenvolupament rural.

Paul és director d'una de les xarxes de caixes d'estalvi rurals que treballa amb Intermón Oxfam i està furiós. Ell gestiona una xarxa de més de 30 caixes rurals autoritzades per l'organisme que controla les institucions de microfinances a l'Àfrica central. A aquest mateix organisme havia dirigit una carta per queixar-se i demostrar que el Govern estava en la il·legalitat amb aquesta operació. La resposta que ha rebut és que el Govern no pot estar fora de la llei i que és sobirà.

Paul explica tot això amb un somriure i assegura que aquest assumpte no quedarà així i que continuarà amb les seves denúncies. Però malgrat aquest somriure, a vegades calla i balanceja el cap amb un gest nerviós. Sap que l'esperen temps difícils.

A vegades no és fàcil mantenir l'esperança i, personalment, admiro la gent que malgrat tot segueix lluitant.

El Nadal a Benín

2007-12-27T12:31:00Z

La filla d'uns amics francoespanyols que fa poc van arribar a Benín, va preguntar l'altre dia a la seva mare després de passejar pels carrers de Cotonou: "Mare, ¿segur que el Pare Noel porta joguines a tots els nens?"

¿Què es pot contestar? ¿Com es pot acceptar que el Nadal no és pau i amor per a tothom, ni tan sols menjar ni sostre per a tothom? Jo només tinc una resposta: el Nadal és una injecció d'il·lusió per a un món millor, és l'ocasió de renovar el compromís i posar en la llista de propòsits per al 2008 treballar perquè aquest altre món sigui possible.

Mafalda ho diu millor que jo en l'arxiu que us adjunto. Ho podeu veure fent clic sobre la imatge. Bon Nadal a tothom i un any nou ple d'il·lusió.

La veu d'un pagès

2007-12-07T14:39:00Z

La setmana passada vaig participar a Brussel·les en la reunió de la Xarxa de prevenció i gestió de crisis alimentàries al Sahel i l’Àfrica de l'oest. És una trobada on es reuneixen els donants i els països de la regió. L'agenda estava carregada de temes sobre la situació alimentària actual i les previsions per a la regió i d'informacions sobre els instruments que la Xarxa utilitza per gestionar i prevenir les crisis alimentàries. Però entre totes aquestes qüestions, al final de la reunió no hi va poder faltar una discussió sobre els acords de cooperació econòmica que la regió negocia amb la Unió Europea (UE).

Pot semblar curiós que en una reunió que parla de seguretat alimentària s'integri un tema tan específic sobre comerç internacional, però la crisi del 2005 al Níger va demostrar la influència determinant del comerç en la seguretat alimentària d'un país.

@MORE@

El tema el va posar sobre la taula un representant de la UE, que va repetir com una lliçó apresa de memòria els objectius dels acords sobre desenvolupament, integració regional i integració de la regió en l'economia mundial, entre altres qüestions. La seva intervenció va ser seguida per la d'un gabinet d'estudis francès, que va resumir els resultats d'estudis d'impacte sobre seguretat alimentària i va mostrar els riscos d'aquests acords sobre els sectors productius. Finalment, el president d'honor de la Xarxa camperola de l'Àfrica de l'oest (ROPPA), Mamadou Cissokho, va exposar l'opinió dels pagesos, que són més del 60% de la població d'aquesta regió africana.

Mamadou va parlar durant més d'un quart d'hora, sense tenir cap paper al davant. La seva presentació va ser impressionant. Va començar amb un relat de les riqueses i les potencialitats de la regió. Va passar revista al procés de negociació amb Europa, per denunciar que aquesta no havia estat a l'altura del seu interlocutor, malgrat les diferències en el desenvolupament entre les dues parts. Va seguir per demanar responsabilitats als estats de la regió, per no assumir el seu deure sobre el desenvolupament dels seus països i de la regió, i va acabar denunciant les tàctiques de negociació actuals de la UE, per dir que són contràries als objectius previstos en els acords.

Quan va acabar, tothom (excepte el representant de la UE) va aplaudir emocionat. Havia situat les responsabilitats tant dels països de l'Àfrica de l'oest com de la UE de la manera més digna possible, amb el compromís de treballar per potenciar les immenses capacitats de la regió, de la seva terra.

Després d'obrir una ronda de preguntes, en què els assistents a la sala van expressar les seves pors, li va tocar el torn de resposta a la UE. Una altra vegada, la primera frase va ser la repetició que l'objectiu d'Europa en aquests acords és el desenvolupament dels països de l’Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP). Sense deixar acabar la frase, la sala no va poder contenir el riure i el representant de la UE va fer una pausa.

Ara, quan recordo aquest moment des de la distància, a Benín, em sembla increïble i tremendament trist. És la mostra de la profunda ruptura que hi ha en la col·laboració entre Europa i els països de l'ACP i, més concretament, amb Àfrica. En la vigília de la cimera entre Europa i l’Àfrica, la crisi es fa més palpable i les hipocresies acumulades sortiran a la superfície.

Recordo que al final de la reunió a Brussel·les vaig anar a felicitar Mamadou per la seva intervenció i li vaig comunicar la meva admiració per poder articular tan bé les idees sense suport escrit. La seva resposta va ser taxativa: “Per a mi és senzill, el que dic em surt de les entranyes, no puc suportar més que malgrat tenir tot el necessari per viure bé, seguim sumits en la pobresa”.

Un món complex

2007-11-26T11:34:00Z

Ara, de tornada a Benín, penso en la meva visita a Mauritània i hi ha una imatge que tinc gravada i que il·lustra les contradiccions i complexitats del món en què vivim.

Era en un poble del sud de Mauritània, Wothie, a la riba del riu Senegal. Estàvem asseguts en cercle sobre estores a terra entre una mesquita molt gran i luxosa en comparació amb les cases del poble i una casa particular a mig fer de tres nivells. La mesquita havia estat construïda amb les contribucions dels habitants del poble i la casa de tres pisos era d'un emigrant que viu a Europa. La resta eren cases de tova.

@MORE@

Ens havíem reunit amb l'agrupació de pagesos del poble, primer amb les dones que cultiven l'horta i després amb els homes que cultiven arròs en regadiu. Volíem saber com avançava la campanya, quins resultats esperaven i quins problemes tenien o preveien.

La seva descripció va ser una llista interminable de problemes. En uns casos, el cost per llançar la campanya agrícola havia estat tan alt aquest any, en què ni el gasoil ni els adobs havien estat subvencionats per l'Estat, que molta gent no havia pogut cultivar, sense tenir una altra alternativa econòmica a l'abast de la mà. O sí, dependre de les remeses enviades pels familiars que havien decidit buscar sort lluny de casa seva.

En el cas dels que havien començat, malgrat el que s’havia invertit, ho havien perdut gairebé tot a causa de les inundacions que havien afectat gran part del terreny irrigat, que van destruir els cultius i també les instal·lacions.

Altres apuntaven que aquest any, abans de començar la campanya, l'Estat havia posat en marxa un projecte per rehabilitar les instal·lacions, però amb tants errors tècnics que bombar l'aigua del riu per al reg provocava un sobrecost en combustible que posava en perill la rendibilitat del terreny. A tot això, s'hi anaven afegint altres problemes: els ocells, el preu de les llavors, que s'havien multiplicat per dos….

Al final de la seva exposició, els vam preguntar què havien fet ells per solucionar algun dels problemes de la seva interminable llista, i ens vam adonar que els seus intents de solució també estaven minats per problemes profunds:

--Havien escrit un informe dels danys provocats per les inundacions que havien remès a les autoritats, però malgrat que una delegació estatal i d'actors del desenvolupament els havia fet una visita, fins a la data, no havien rebut cap ajuda. Ells demanaven facilitats per poder llançar una altra campanya, aquesta vegada de mill o blat de moro, però si trigaven molt ja no seria possible. Deien que no volien l'ajuda alimentària, sinó les entrades necessàries per poder produir ells mateixos el seu menjar.

--També havien recorregut a la federació de productors, però no tenien confiança en els seus líders, ja que, segons ells, estaven lligats a la política i no eren verdaders productors o eren grans productors amb altres interessos. No era clar, per tant, que adoptessin les decisions a favor dels més pobres.

--A nivell particular, el que havien fet era cotitzar per constituir un fons i llançar una segona campanya i en això estaven, esperant poder arribar a constituir un estoc que els permetés alimentar-se l'any que ve. Però fins a la collita, els separava un període de vaques magres…

Escoltant tanta misèria i passejant la meva mirada entre la mesquita, les cases de tova i la casa de l'emigrant, em preguntava sobre el futur d'aquest poble, dels seus joves, i podia imaginar amb facilitat que emigrar devia ser un dels seus desitjos més forts. ¿Quina altra alternativa els queda?

Intermón Oxfam els podrà ajudar per realitzar la campanya agrícola aquest any, però ¿fins quan? Els problemes reals són altres: un Estat absent i irresponsable, una ajuda internacional inapropiada, uns actors manipulats… ¿per on començar?