Aquesta setmana l'he passat al sud del Txad, intentant entendre la realitat de la seva gent i l'impacte de les accions que Intermón Oxfam recolza a través de les organitzacions de desenvolupament locals.

En el periple, quan coincidíem amb una televisió engegada en algun bar o alberg em sentia com una extraterrestre. Tenia la impressió d'estar escoltant notícies d'un altre planeta, en què els habitants eren víctimes del caos i de la por a causa del que anomenaven crisi financera. Mentrestant, mirava al voltant i veia gent que viu amb menys d'un euro al dia i em preguntava què devien pensar de tanta excitació.

Durant el viatge, vam passar un dia reunits amb oenagés locals i organitzacions de productors de cacauet per reflexionar sobre la comercialització d'aquest producte. Perquè us en feu una idea, una família "tipus" produeix uns cinc sacs de 80 quilos de cacauet, que pot vendre entre 18.000 Fcfa (27,4 ?) i 80.000 Fcfa (122 ?), segons l'època i la collita de l'any. Aquesta és la seva font principal d'ingressos financers anuals.

Fa uns anys, aquests ingressos s'asseguraven principalment amb el cotó i el cacauet era el complement, però ara el sector cotoner està en crisi i els pagesos se'n no poden refiarl (hi ha productors que tenen cotó emmagatzemat de tres collites, sense que la societat estatal, únic comprador, hagi vingut a comprar-los la producció per a la qual s'han endeutat).

El cereal que es produeix es destina principalment al propi consum, però per fer front a la necessitat financera, normalment en moments en què el preu és inferior, moltes famílies es veuen obligades a vendre i, més tard, a comprar la seva collita als comerciants pel doble del que l'havien venut.

Aquest és el context en què es viu amb l'alça de preus, que provoca, a més, l'augment de la vulnerabilitat dels ja atrapats en el cicle infernal de la pobresa. I en aquesta situació s'instal·la la crisi financera i sembla immoral veure com es pot mobilitzar fàcilment diners frescos per a algunes coses i com costa per a altres. Els 700.000 milions de dòlars invertits per salvar el sistema financer americà representen cinc vegades més de la quantitat necessària per arribar als objectius del Mil·lenni.

El 16 d'octubre, es va celebrar el Dia de l'Alimentació. A Burkina, es va llançar una campanya de pressió política amb el lema: "Salvem la nostra agricultura i la nostra alimentació". Aquest crit surt del fons de les entranyes del 80% de la població, que depèn d'aquest sector. Per poder donar-los resposta es necessiten fons. Si la crisi financera "mundial" desvia els fons de l'ajuda, aquesta crisi tindrà un impacte desastrós per als països pobres, que pel fet de ser pobres i no estar integrats en l'economia mundial veuen perplexos com als països rics s'escampa el pànic.

Em pregunto: ¿què deuen pensar els que creuen que el desenvolupament té com a meta arribar a l'estil de vida occidental en aquests moments? Em pregunto: ¿què pensen els teòrics del liberalisme i la desregularització i si són conscients de l'impacte que les seves equivocades teories tenen sobre els mitjans de vida "vitals" de la majoria dels habitants d'aquest planeta? Els que ara pateixen la crisi econòmica són una minoria.