Des que he arribat a Barcelona només sento parlar de la crisi. Quan vaig deixar Cotonou, també. ¿Parlem del mateix? La crisi per a alguns és no anar de viatge en vacances i per a altres no menjar.

Una part del món lluita per reduir la seva jornada laboral i l'altra meitat per aconseguir que tot el treball que cap en un dia li sigui suficient per viure, o sobreviure.

Partim de punts de vista diferents, de realitats diverses, però cada vegada estem més a prop. Però la proximitat és sovint falsa i més cruel que la distància.

Venir de cultures diferents vol dir tenir referències diferents, una altra manera de viure, de veure i d'interpretar la realitat. Sempre m'han agradat les novel·les en què diferents personatges expliquen la mateixa història des dels seus respectius punts de vista, ara la realitat supera la ficció.

Quan em relaciono amb la gent dels diferents països on treballo a la regió d'Àfrica de l'Oest, em resulta indispensable informar-me de la història, costums i cultura per poder tenir una mínima comunicació. Per als que em reben, normalment és més senzill, ja que la nostra cultura està tan exportada que fins i tot al poble més recòndit de la sabana es coneix qui som i com vivim.

Aquest any en el meu pas per París o Barcelona, el que més m'ha impressionat és la convivència, almenys aparent, de gent de cultures molt diferents. Però no deixo de preguntar-me l'efecte real d'aquesta barreja, no sé si genera comunicació o aïllament.

Vivim en un món complex i únic en què tot es relaciona i 'reacciona'. Tot el que fem té un ressò, una conseqüència, i hem de ser conscients del que provoquem. Nosaltres, els occidentals o ciutadans de primera classe (com ens anomena un amic agricultor de Benín), no som prou conscients de l'ona expansiva del que fem o de les opcions que prenem, i això malgrat l'increïble accés a la informació amb què comptem.

Des de la meva arribada a Espanya, molt poca gent m'ha preguntat quina és la situació a l'Àfrica de l'Oest en aquest temps de crisi, encara molts menys les causes d'aquesta crisi i el rol que hi juguem nosaltres. Vaig aconseguir infiltrar el tema en una curta entrevista que em van fer en la cadena Ser i el que vaig aconseguir és una pregunta un xic tòpica: "¿com es pot ser feliç enmig de tanta pobresa?"

¡Tots vivim enmig de molta pobresa! Nosaltres, els de primera classe, som una minoria, i ho sabem, ara no hi ha manera d'escapar a la informació, però no l'assumim.

Divendres passat els meus col·legues de Burkina em van presentar un projecte que comptabilitzava les necessitats d'adob per als camps i de queviures per a la població amb què treballem per poder assegurar (si les pluges són clements) la collita d'aquest any, i poder tenir l'energia suficient per treballar i evitar l'augment del nivell de malnutrició. Ara el més difícil és trobar recursos per respondre ràpidament, abans que sigui massa tard. Abans que inevitablement les collites siguin escasses, insuficients per assumir les necessitats bàsiques, i abans que la malnutrició es cronifiqui i augmenti la ja enorme vulnerabilitat d'aquesta població.

Aquesta realitat ha de ser coneguda i assumida per tots. I assumir-la no ens ha de portar a acostumar-nos-hi, o a oblidar-nos-en, que ve a ser el mateix, sinó a ser-ne conscients i buscar solucions a aquesta injustícia.

¡No hem d'espantar-nos davant de la idea del canvi, els recursos s'esgoten però la felicitat no!