Noies a CotonouCotonou és la capital econòmica de Benín. Gairebé un milió de persones vivim entre el mar i la llacuna, sota el sol i la pluja i sobre la sorra de la platja.

¿A què es dedica la gent a Cotonou? Principalment a comerciar. Dantokpa, el gran mercat, és el més gran de l'Àfrica de l'oest. La seva posició pròxima a Nigèria li ofereix la possibilitat de ser una porta d'entrada per als productes nigerians, però també una porta de sortida al contraban, cosa que al país se’n diu reexportació (l'eufemisme permet fins i tot crear un impost oficial per a aquesta activitat il•legal). Nigèria és un país que protegeix el seu mercat. Benín, gràcies a les polítiques liberals promocionades pel banc mundial, és un país completament obert.

Prenguem-ne un exemple: Benín importa unes 400.000 tones d'arròs, per a un consum nacional que no supera les 90.000 tones, i del qual més d'un terç es proveeix amb la producció local. ¿Què passa amb la resta? Una part travessa el país de sud a nord per proveir els mercats de Burkina i el Níger, però la majoria entren il•legalment a Nigèria, on el Govern ha prohibit l'entrada d'arròs importat com a mesura de protecció d'un sector ple de potencial al país i que permetria generar feina i contribuir a la seguretat alimentària d'un país d'uns 130 milions de persones, el 70% dels quals són pobres.

Fa poc vaig participar en una conferència de premsa que una ONG beninesa, en associació amb la federació nacional dels productors d'arròs, va organitzar per protestar contra la venda del do d'arròs japonès. Cada any el Japó dóna arròs a la majoria dels països de la regió, tant si hi ha escassetat com si no. ¡Els productors portaven xifres molt clares que mostraven que s'estava venent l'arròs donat a un preu més baix que el cost de producció de l'arròs local! L'objectiu del do és monetitzar l'arròs i realitzar projectes de desenvolupament amb el fons constituït. Pel camí, s'empobreix tot un sector ple de potencial.
La discussió en la conferència de premsa va ser sorprenent i em va omplir de tristesa. Els periodistes, la majoria molt joves, van escoltar les tres intervencions: els productors dient que el seu arròs patia la competència deslleial de l'arròs donat; l'ONG, que remarcava l'impacte negatiu d'aquesta pràctica, i jo mateixa, recordant que la monetització de l'ajuda alimentària és una pràctica en discussió a l'Organització Mundial del Comerç (OMC), ja que distorsiona el mercat, tant intern com extern, i que la raó per la qual el Japó dóna arròs és per impedir l'entrada al seu mercat de l'arròs que està obligat a importar per les regles de l'OMC. Un cop acabada aquesta part, els periodistes van començar amb el torn de preguntes. Tots ells se sorprenien que els ponents poguéssim estar en contra d'una pràctica que permet al ciutadà comprar un aliment de base més barat.

No m’ho podia creure… A Benín el 80% de la població viu al medi rural i, d'aquests, un 70% de l'agricultura. ¿Com és possible que professionals de la comunicació parlin com a simples consumidors de la capital sense pensar que la majoria del país està amenaçada pels productes agrícoles que entren al país via donacions o importacions?

Aquesta fractura entre la ciutat i el món rural és un dels principals problemes que viu l’Àfrica en aquests moments. Aquesta fractura té conseqüències econòmiques i culturals molt greus i un dels seus símptomes més coneguts és la immigració.